El llorer (Els arbres de la meva vida )

Hi havia dos llorers a casa, un  darrere a tocar del celler i el segon a l’altra banda del torrent, al costat del canyar.

No eren arbres amb tronc i copa sinó que amb els anys havien anat sortint rebrots i eren com un bosc de llorers,  els troncs de l’interior havien mort, suposo, i deixaven un espai buit, recollit, íntim, un úter en el qual imaginàvem la nostra casa de jugar, la cuina, el llit, la taula…

A l’estiu hi passàvem hores i hores, hi berenàvem, hi jugàvem a botigues, a nines, a indis amb cavalls de llarga crinera, canyes del canyar veí… de les fulles de col gegant en fèiem fuets, talls de carn…les remolatxes també ens anaven bé, perfectes per tallar tendres bistecs…

El llorer esdevenia una cova màgica, feia uns tres metres de diàmetre, dins hi teníem el nostre món particular on poder volar d’un lloc a l’altre i encara a un altre, i un de més enllà, no necessitàvem joguines tot era simbòlic, un tronquet podia ser un ganivet, un llapis o una pegadolça…

Eren aquells llargs i plàcids estius que tan enyoro.

Però el seu record em porta també sentiments amargs…

Quan s’acostava la primavera s’omplia de flors de cera, perfumades, petites, d’un blanc grogós… era llavors quan el llorer era més cobejat, s’acostava el dia de Rams, no tothom podia tenir palma o palmó i venia molta gent del poble a buscar-ne branques per beneïr, hi havia qui les hi demanava en silenci i les tallava agraïnt la generositat de l’arbre, però hi havia qui esquinçava les branques de qualsevol manera, recordo aquestes agressions amb  un sentiment molt amarg, pobre llorer, el nostre refugi, aquell arbre que tant ens estimava, ens acollia, ens protegia…

 Els llorers segueixen al mateix lloc, serens, dignes, vivint primaveres, estius, tardors, hiverns…