Associo el temps de collir olives al fred del carrer i l’escalfor del trull.

Les vacances de Nadal eren sinònim de passar-hi llargues tardes.

L’avi en tenia un i el meu oncle Josep Anton n’era expert. M’agradava veure quan els pagesos arribaven, amb el carro alguns o el tractor uns altres, la dècada dels seixanta, carregats de sacs d’olives, sacs tacats de sang d’oliva madura que apilaven sobre la bàscula, després  poc a poc, anirien abocant-los a una mena d’embut gegant,   la tramuja diria que en deien, que  anava distribuint les olives, mentre la mola girava, sobre la sotana.

La mola, de pedra, girava i girava aixafant el fruit, la pasta resultant, untuosa i perfumada i sanguinolenta pujava cargol sense fi amunt i queia a la batedora que mitjançant un sistema de calefacció a les parets mantenia la pasta a la temperatura necessària per separar-ne la part líquida.

A la part de baix de la batedora hi havia una comporta que s’obria i es tancava, com que no era hermètica anava regalimant l’oli verd i espès dins un petit compartiment revestit de ceràmica vidriada vermella, el tiet ens sucava la torrada en aquest oli, la rosta, era un oli amb gust d’oliva, tebi, fruitat, olorós, inoblidable.

Quan ja havia estat prou a la batedora, amb la pala anava posant la pasta fumejant en els cofins, aquests dins una vagoneta que  conduiria fins a la premsa, calia saber-ne, un cofí i un altre, i encara un altre…calia posar-los bé, un sobre l’altre, aplomats.

Era l’hora d’engegar el motor que amb un sistema de corretges transmetia la força a la premsa hidràulica, m’encantava veure com lentament anava pujant i eixiquint-se la pila de cofins alhora que sota la vagoneta apareixia el pistó de la premsa, lluent i potent. L’oli s’escorria cofins avall cap a les basses recobertes també de rajoles vidriades vermelles.

Un cop a les basses, l’oli,  obeint les lleis físiques ocupava la part superior i era separat de la morca per decantació,  quan en quedava només una capa fina, el tiet el recollia amb un plat molt pla, ara em sembla recordar que d’aram i l’anava posant dins uns dipòsits metàl.lics semblants a un barral.

Era llavors quan em deixava pescar llunes, en el fons fosc de les morques hi lluïen llunes lluents d’oli daurat, i el tiet em deixava el plat, planíssim i fi que tenia per intentar pescar-ne alguna, era un joc, el tiet era juganer amb els nens.

Els pagesos podien pagar  el servei de la mòlta amb oli o amb diners segons els convingués.

Al trull, quan es feia fosc sempre hi havia tertúlia, el que venia a demanar el torn per moldre les seves olives, el que les tenia molent-se, i els que de tornada a casa venien a xerrar una estona.

Els agradava vetllar la parada dels seus peus, aquest és el nom que reb el procés de la mòlta, des que es pesen les olives fins que l’oli és dins els barrals, “parar el peu”. Mentre parlaven, torraven pa a les brases de l’estufa, menjaven un tall de botifarra, xerricaven del porró…

Abans de parar el següent peu calia buidar els cofins i les morques de les bassetes.

Espolsaven la sansa o remolta dels cofins en una pila, immensa que de tan en tant s’enduia un que hi comerciava, no sé que se’n devia fer, no ens deixaven acostar-nos massa a la pila de sansa, el tiet deia sempre que la seva bravada emborratxava.

Les morques de les basses anaven a un dipòsit on es guardaven. Havia vist alguna vegada que en feien sabó.

Tota aquesta narració l’he fet recordant, abans de veure les fotografies, després de veure-les  podria afegir-hi més coses, però se n’anirien més endins, m’han fet reviure moltes coses, per una estona he viatjat en el temps, una forta saccejada, plena d’emocions entranyables. Gràcies Ton per les fotografies.

Si voleu veure més imatges : http://www.antonbarnadas.com/?p=1090

http://www.antonbarnadas.com/