Text de presentació del llibre de Haikús, escrit i il.lustrat per Serrajoan.

Biblioteca Terra Baixa, El Vendrell

Camil.la Pérez salvà

22 d’abril de 2014

 

 

 

 

Bona nit a tothom,

Vigília de St. Jordi, Biblioteca Terra Baixa… olor de llibres nous, roses… no podíem fer una altra cosa,  presentar un llibre, un petit llibre, encara que només petit en dimensions, 20 haikús i 7 il.lustracions.

L’autor, Joan Serra, Serrajoan el seu nom artístic.

Molts de vosaltres el coneixeu, però m’agradaria presentar-lo  per aquells que no,  abans de passar a la presentació de la obra que avui ens ocupa.

En Joan Julià Serra Güell, va néixer a Tarragona al 1952.

És Llicenciat en Farmàcia, professió que exercí poc temps.

També coneix els secrets de la torrefacció artesana del cafè, sap distingir un aràbiga, d’un d’Etiòpia , del Brasil o de Jamaica…

És en les hores sense massa feina, a la farmàcia que regentava, on fa els “primers gargots” com ell diu, allà pels anys vuitanta.

Al 1987 és seleccionat per a formar part d’Ardhara, mostra d’artistes de l’Alt Baix Penedès i Garraf.

Al 1988 dissenya el cartell i el programa de la Festa Major del Vendrell.

Per aquesta època visita els museus amb col.leccions de pintors de les avantguardes clàssiques com Van Gogh, Gauguin, Toulouse Lautrec, Derain, Kokoschka…als quals admira i que li deixen una forta empremta.

Al 1998 comença a signar Serrajoan.

Durant uns anys passa llargues temporades a Cuba, l’exposició Sondecuba a la Sala del Portal del Pardo al 2006 n’és fruit.

Li agrada molt la lectura i li agraden els  llibres de viatges de Josep Ma Espinàs, gènere que ell cultiva amb la pintura, fa les col.leccions mai exposades, interessantíssimes us ho ben asseguro, del Matarranya, Un tomb per la Conca de Barberà, del Delta…

Al 2009 pinta la col.lecció Neo-rupestre com la titula , abstracta.

Al 2011 la Col.lecció Músics Cubans

Al 2013 la Col.lecció Gogh’s, inèdita, de paisatges, tal com el nom indica amb una marcada influència de Van Gogh.

2014 FULLES DE FERRO VELL, publicació  que tinc ara a les mans on publica els seus haikús i les il.lustracions.

pàmpol, Serrajoan

Quan em va demanar que li presentés Fulles de ferro vell, la meva resposta va ser taxativa: No, per això no serveixo, em costa parlar en públic, em disperso…

No em vaig adonar que la proposta se’m clavava com un dard, no me la podia treure del cap, era un repte que a cada instant m’era més atractiu, i… li vaig dir que sí, que alguna cosa em semblava que podia dir.

Conec en Joan des que vaig arribar al Vendrell allà pels anys setanta, mai hem tingut una relació massa estreta, però diria que en molts aspectes conectem.

M’agrada com explica les coses més simples amb el pinzell, els colors, les formes dels nostres paisatges, la vida que hi transcorre … hi llegeixo molt  en els seus dibuixos i pintures. La seva naturalitat, ingenuïtat, honestedat, les transparències que caracteritzen la seva obra no el deixen mentir.

De fa uns anys sabia que escrivia, en les visites que de tant en tant em fa a la plaça de les Garrofes m’havia explicat que escrivia novel.la, en té dues sense publicar i sabia que darrerement escrivia haikús.

El haikú no és   només un poema breu, brevíssim, de tres línies/versos adoptat a occident  provinent de la poesia tradicional japonesa, la temàtica del qual és la natura, i … lògicament els cicles estacionals d’aquesta, no,  és molt més que això.

No hi ha haikú sense Aware i què és l’aware?

L’aware,  no es pot traduir amb una sola paraula, una sola emoció o una única experiència. L’ emoció que se’ns desperta dins provocada per quelcom que succeix al nostre voltant, que ens sacceja fortament i percebem en el nostre més profund interior això, això és l’aware,  no hi intervé l’intel.lecte, la racionalitat, és quelcom que succeeix en un instant, abans silenci, després silenci, i ens commou fins a tal punt que s’endinsa en nosaltres i ens toca l’ànima, per insignificant que sigui el succés, aquesta intensa  emoció es deu al convenciment o a  la intuició que tot allò que esdevé és sagrat.

I d’una manera indestriable amb l’ experiència de l’aware neix un gran agraiment i una irreprimible  necessitat de compartir aquesta emoció, aquesta experiència gairebé mística que ens ha regalat l’univers, la via per compartir aquesta emoció, és el haikú.

 

l’òliba de sobte,

deixa anar un esgarip,

nit sense lluna.

 

una determinada  òliba, en una precisa nit, un esgarip,  abans silenci, després silenci.

Al Japó molts dels haijins, com es denominen els que cultiven aquest gènere, il.lustren els seus haikús amb haigues, pintures espontànies que els acompanyaven.

Si hagués de definir jo el haikú, amb termes plàstics, diria que és una pinzellada precisa, poques paraules senzilles, escollides amb precisió sense artificis ni retòrica per descriure només un instant, l’emoció, el color, la temperatura… gotes d’essència que contenen instants de vida, sentiments de plaer, de dolor, de nostàlgia…

Pel que conec al Joan, aquesta manera d’expressar-se  el defineix molt bé, sensible, inquiet, observador, amb intensa vida interior… a  qui avorreix la rutina, si  amb dues paraules ja t’ ho ha dit perquè dir-ne tres?amb silencis que precedeixen i succeeixen curtes frases… el haikú li van fer a la mida i les haigues que els acompanyen també.

Sozho Ozaki

Tornant al principi, quan em va demanar que li fes la presentació, em va dir: D’alguna manera tú hi tens alguna cosa  a veure…  No vaig entendre què em deia …jo? li vaig dir… Sí em va respondre.

 

Un dia en el teu mur de fb vas penjar uns dibuixos d’un japonès, molt simples, amb una línia molt espontània… sí, n’hi havia un d’una mà només dibuixada amb  línia i un pardalet aquarel.lat… de seguida vaig saber què em deia, es tracta d’un il.lustrador japonès que dibuixa, ocells, gats, nens… les coses més quotidianes amb una senzilleza i una sensibilitat admirables, fantàstic! … doncs: – Quan vaig veure els seus dibuixos, va seguir en Joan, vaig dir… això vull fer!,  així que considerava que d’alguna manera el que li descobrís en Sozho Ozaki va ser un detonant per a les il.lustracions que acompanyen Fulles de ferro vell.

 

M’alegro que una cosa tan prosaica com el fb contribuís a un resultat tan poètic, una cosa a favor de les noves tecnologies… bromes a part, no crec que en Joan necessités aquest estímul, els seus treballs anteriors ja tenien aquesta sensibilitat i frescura, això no es pot imitar, això surt de dintre, hi és o no hi és, el que sí que es pot és exercitar-ho.

 

 

 

La tardor, estació protagonista del poemari Fulles de ferro vell, simbolitza el final d’un cicle de vida, un títol suggerent i ple d’imatges, fulles, naturals, delicades, àgils, properes, quotidianes…eternes en el seu cicle, morir per tornar a néixer…de ferro, fort, sobri, durador, alterable amb el temps…rovellat, taronja, marró, ocre, vermell…càlid quan és vell.

 

Temps de recolliment, de reflexió,  d’introspecció, de repòs, de gaudi del fruit recollit…

 

En la introducció en Joan diu: Fulles de ferro vell és un homenatge a la tardor i a la melanconia d’un temps més eixerit.

 

Quan ho vaig llegir per primera vegada vaig pensar: Eixerit?  no és la paraula que jo hagués triat… però a mesura que hi anava entrant veia que eixerit era la precisa… una nena o un nen…són eixerits, un jove és eixerit… si diem que una  àvia és eixerida és perquè  fa coses pròpies de la joventut… aquesta melanconia de la que parla en Joan la desperta el record d’aquests temps… més eixerits, temps d’infants, de joves, de primavera… No diu però d’un temps millor, no, diu més eixerit, el cicle de la natura no s’atura, després de l’hiver, ve la primavera i després l’estiu i així el cicle continua. Són fulles amb tot el que això comporta, de ferro vell amb el que comporta també, de final, de final càlid com són els colors de les fulles a la tardor, càlides, assossegades i íntimes.

 

En els haikús del principi hi trobo dos aspectes que es complementen, com si busquessin l’equilibri, ens diu:

 

…Corren núvols grisos pel cel mig blau  pg. 9

 

o

 

…El dia s’enfosqueix massa aviat

 

però al matí la llum és

 

càlida, clara, vibrant, esplendorosa…. pg. 11

 

l’olivera, Serrajoan

 

i segueix…

…el platejat de les oliveres les fa encara més boniques.

Però després bufa fort el vent i torna la tristor. pg.13

 

a mida que avança els haikús es van tornant més monocromàtics, més grisos, més reclosos, més tristos…

 

LA NIT  pg.29

Al llit sol

i la lluna al cel.

La nit és llarga, fràgil i freda.

 

o

ENNUVOLAT. pg. 31

Cel de plata, ivori i humit.

Res:

Hi ha dies estèrils.

 

l’esbarzer, Serrajoan

EL FRED pg. 33

El fred tremola el cos,

i l’ànima:

els esbarzers del neguit.

 

Personifica el fred com l’agent que sacceja el cos i l’ànima, això intensifica l’acció, el neguit és tan fort i agressiu…el neguit són esbarzers.

 

El vent present en molts dels seus haikús bufa d’una manera fortament intensa en: pg. 39

 

EL VENT, LA VENTADA

Bufa traïdor.

Ulula esfereïdor, insensible i covard.

I ni es palpa el vent ni es veu la ventada.

 

SILENCI pg. 41

Es sent

i no s’escolta:

solitud i silenci.

 

pardal, Serrajoan

 

PARDALS pg.51

 

…piulen i festegen aquest matí.

també busquen aigua i menjar.

Cap dia de festa.

 

piulen i festegen…. però no tenen cap dia de festa…

 

 

I clou el petit poemari amb

 

CATIFES haikú que m’agrada especialment em sembla fet a mida pel meu caqui o per qualsevol altre arbre caducifoli:

 

Fulles de ferro vell,

fulles que cauen:

Terra de catifes.

 

catifa de caqui

 

 

 catifes, Serrajoan

He disfrutat aquest petit poemari aparentment tan senzill, però tan sentit i ple, aquest poemari  que se SENT( en majúscules), com el silenci del haikú de la pg. 41 i no s’escolta: solitud i silenci.

Només em resta esperar… després de la tardor el cicle segueix amb l’hivern, l’espero…com cada any per veure el gebre i el pit-roig acostar-se a la finestra.

Joan, espero el teu particular homenatge a l’hivern.

 

La tècnica util.litzada en les il.lustracions és mixta, acrílic molt aiguat, tinta i petits tocs de collage.