La primera flor de l’ametller em diu que la foscor va arribant a la seva fi i desperta en mi unes ganes irrefrenables de color, de portar racons de natura a l’interior de casa.

Al taller preparo una nova sèrie de recipients que puguin contenir natura, branques, flors, fulles… contenidors que  no els treguin protagonisme, ans el contrari. Això és el que feia aquest matí, la sèrie en la que treballo està inspirada en les menjadores de conills de tota la vida i mentre els feia, la meva part pràctica m’ha dit: -Mira Camil.la, si no ho vens…sempre et pots dedicar a criar conills.

Aquesta idea n’ha desencadenat un raig i així, tal com han rajat  les escric.

Negocis de sang, negocis de fang, deia l’avi Ramon…si  hagués sabut que m’havia de dedicar a la ceràmica segur que m’hagués dit: – Això és pitjor que criar coloms que mengen plata i caguen plom.

No m’agraden els coloms! gens, exceptuo aquell blanc del bri d’olivera al bec. Pobret! quina parentela li ha tocat.

No m’havia parat mai a pensar perquè els tinc tanta mania, aquell parrupeig monòton i incansable, la seva brutícia, la seva escessiva fertilitat…tot d’ells m’amoïna.

En venir-me al cap l’avi he recordat el colomar que tenia sobre les golfes, era gran, una cambra llarga, bastant fosca amb dues fileres de forats rodons a la paret, banda i banda,  plens de plomissó i palla i una finestra quadrada oberta  a la façana de la casa, en temps de veda sortien i entraven lliurement, en temps de caça els tenia tancats.

El colomar era pudent, no m’agradava gens acompanyar l’avi a donar-los veces ni m’agradaven els colomins tan pelats i foscos, amb aquell pap tan inflat… trobo bufons els pollets de gallina o d’ànec però els colomins no, no m’atreien gens.

Aquest podria ser un motiu pel qual no m’agraden.

El dia que morí l’àvia, l’estimava molt,  jo tenia set anys,  el farmacèutic del poble i la  seva esposa, amics dels pares em van prendre a casa seva … tenien també un colomar dalt el terrat, la senyora Maria molt complaent ella va voler fer-me un requisit i va cuinar per a mi sopa de colomí i croquetes també de colomí, de què havien de ser sinó.

Entenc molt bé la pobre Natàlia de la Plaça del Diamant, l’angoixa, l’opressió  que li produïen, com se sentia d’invadida pels coloms, entenc que esclafés els ous, ja sé que no queda bé dir-ho, jo també ho faria.

La flor de l’ametller ha provocat en mi una regressió espontània. He entès  perquè els coloms i jo no som amics i encara que el món de la ceràmica i de l’art en general no siguin per fer negoci, al menys pels artistes… seguiré en aquest  negoci.

Camil.la Pérez Salvà

06.02.2015