Unes fugiseres violetes al facebok han sigut  la meva magdalena proustiana.

-Anem a jugar als Closos mama!

Sortíem del baluart per la porta del safareig,  corríem pel caminet dels estenedors,  vorejàvem el  rec travessant  l’arc, un pontet que portava el rec per damunt del Torrent Sec,  i ja érem a ”l’altra banda”,  l’altra banda era l’horta que quedava més enllà del Torrent Sec.

M’agradava quan hi havia sembrades remolatxes, fulles carnoses i soca pletòrica, n’arrancàvem alguna i jugàvem a vendre, es deixava  tallar a rodanxes  regalimat un suc fresc i transparent…

Seguíem i un cop passada la palanca sobre la Riera de les Anguiles féiem una parada sota l’alzina un  centenari  exemplar amb  dos braços enormes testimoni de molts dels nostres jocs.

Només començar la costa del camí de La Roca, a la dreta s’obria el primer clos, no sé ben bé perquè se’ls coneixia amb aquest nom, Els Closos,  no eren terrenys tancats com el nom indica, només es tractava de feixes que anaven pujant costa amunt,  llenques estretes i llargues amb marge a un costat que contenia la terra de la feixa superior,  l’altre costat era obert.

Els closos majoritàriament eren plantats d’avellaners,  a la Joana i a mi ens agradava posar-nos arracades d’avellaner,  ens penjàvem els aments de les orelles, com més llargs més ens agradaven, i ben guarnides ens acostàvem a la paret de pedra seca on entre esbarzers i lligabosc trobàvem violetes. Com ens agradava fer-ne pomets! les oloràvem  amb tanta força que, tan menudes i lleugeres, les violetes ens entraven als narius, ens feia riure això, tot ens feia riure, en trobàvem moltes,  a tocar de la paret era ombrívol i fresc i hi creixien  molt bé. Al mateix temps  que les violetes s’hi feien espàrrecs i també en collíem, en collíem i ens esgarrinxàvem i com ens esgarrinxàvem!, però no ens n’adonàvem tal era el neguit de trobar violetes i espàrrecs i anar tan enjoiades.

Les mans no ens abastaven i tornàvem contentes cap a casa, per sopar truita d’espàrrecs i un pomet de violetes en un got de vidre a la finestra de la cuina que sempre mirava els Els Closos.