EN BLAU Blog

 

 

clicar per augmentar el tamany

 

Vinc de gavatxos i xarnegos…

Gavatx, gavatxa El terme pejoratiu ‘gavatx, gavach, gavache, gabaï, gabacho’ designava sempre una persona estrangera al país, vinguda d’un territori veí del nord, rústega, muntanyesa i grossera, en les maneres i en el parlar.  A Catalunya, els gavatxos són tots els francesos. Originàriament s’adreçava solament als immigrats occitans que exercien els oficis més vils a la península ibèrica.

xarnego, xarnega 1 m. i f. [LC] Fill d’una persona catalana i d’una de no catalana, especialment francesa, dit despectivament.
2 m. i f. [LC] Immigrant castellanoparlant resident a Catalunya, dit despectivament.

Doncs sí, vinc de gavatxos i xarnegos.

Pare: Pérez Cañadell, Olesa de Montserrat (1925-2005) fill de Pérez Santamaria, vinguts de Masa, Burgos. Nascut a Olesa de Montserrat l’any 1898, casat amb una catalana Cañadell Martinella ( Martinella 02/02/1653/50??? Joan Martinella ( Prada de Conflent) es casa amb Marianna Casals d’Olesa  pag. 120 volum 2 Arxiu Parroquial d’Olesa)per tant mare d’origen gavatx.

El meu pare doncs fill d’un xarnego nascut a Catalunya i una catalana d’origen gavatx  es casa amb una catalana que també  té ancestres gavatxos  Salvà Calaf, Sant Martí Sarroca ( 1927- 2008) Antoni Salba del lloch de Frisach bisbat de Claramont regne de França que es casa amb Francesca Santacana de Sant Martí Sarroca al 1580.

Que la història es repeteix no és un mite, és una realitat.

Que Catalunya ha sigut i és, una terra de pas és una obvietat, m’agradaria poder dir que també n’és d’acollida.

Tot el segle XV i primera meitad del XVI Catalunya és un país buit, les pestes,  epidèmies i la guerra civil del 1462 al 1472 fan estralls en la població, la densitat d’aquesta és molt menor que la de les repúbliques italianes, la de França o la de la resta de la península. L’activitat econòmica decau i molts masos són abandonats, masos rònecs, el país s’empobreix cada cop més i per remontar aquesta situació caldrà una important aportació demogràfica.

Al 1580 ja apareix documentat un Antoni Salba, pagès, (ara Salvà) a Sant Martí Sarroca consta en els capítols matrimonials del seu fill Antoni Salba, sastre, amb Francesca Santacana de Sant Martí Sarroca. Pel que sembla aquest ja havia nascut a Sant Martí tal com consta en els capítols, no així el seu pare Toni o Antoni (apareix de les dues formes) Salba, del qual diu que és del lloch de Frisach, bisbat de Claramont ( ara Clairmont Ferrand) regne de França i la seva muller Margarida de la qual no en diu si és del regne de França o no.

Ningú al nostre país no posaria en dubte que un Salvà, un Benach, Martinella, Amades, Tusquets, Cambó, Soley o Samaranch, Arbonès, Bartra, Cuscó, Lairet, Marcet o Pàmies, Tutusaus, Vintró, Xambó o Xirinachs no fossin catalans. Possiblement  la majoria d’aquests ho siguin, però del que no hi ha cap dubte és que no ho eren en l’època a la que em remonto.

Durant els segles XV, XVI i XVII totes les persones que duien aquests cognoms en terres catalanes eren nouvinguts, immigrants, fugien dels desordres i la fam provocats per les  Guerres de religió entre catòlics i hugonots a les terres veïnes franceses.

…El punt àlgid de la immigració fou entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l’arribada d’una enorme onada d’occitans del sud i del centre-sud de França, en aquest grup devien venir els meus ancestres Salba, (tant arriben joves solters com famílies senceres). Aquest fet es deu en gran mesura al desordre generat per les Guerres de Religió. En aquell moment, al Principat s’accelera el procés de creixement econòmic i demogràfic. La pau a la Mediterrània permet que les activitats comercials facin un salt endavant i les exportacions per mar impulsen la producció manufacturera: cal més mà d’obra que el despoblat camp català no pot oferir. Els occitans s’encarregaran d’ocupar aquests llocs de treball poc especialitzats, com també el buit que hi ha en les feines del camp. En conseqüència, l’economia catalana creix i es diversifica. Gràcies a l’estabilitat sociopolítica, a l’augment de la població activa i a la reducció significativa de la mortalitat, la població d’algunes viles –com Mataró– entre el començament del s. XVI i el 1626 es triplica malgrat les crisis i les malalties d’alguns períodes. Al Delta del Llobregat, els immigrats occitans podrien haver estat més del 40% de la població a la primera meitat del segle XVII.

Tot i ser francesos la majoria d’ells no parlava francès, en aquella època només les classes populars del nord i centre de França parlava francès. Es tracta d’una època en què el francès no havia encara desplaçat l’occità, que era la llengua parlada a la meitat meridional del país.

…Malauradament, hi ha fets que ens indiquen que la societat catalana, com tot altre poble receptor d’immigració, no va ésser benèvola amb els occitans. Encara que fossin necessaris per al desenvolupament del país, eren vistos amb malfiança perquè venien de fora, tenien una situació personal i econòmica inestable i irregular, parlaven entre ells una llengua poc intel·ligible i tenien costums diferents. A més, tenien la fama d’ésser gent poc fiable, bandolers, heretges, i se’ls culpava sovint dels mals i de les epidèmies. En definitiva, els francesos a Catalunya no són totalment ben acollits.

Com abans he dit la història es repeteix.

…d ’altra banda, els qui van patir més la discriminació i la xenofòbia a casa nostra van ser els més miserables, els treballadors temporals i itinerants, els vagabunds, els qui no s’havien casat amb catalanes (que era una minoria) o els qui no s’havien casat, i també els marxants i contrabandistes bearnesos que escampaven el protestantisme. La convivència amb els immigrats occitans no era pas sempre fàcil, sobretot quan alguns tenien una conducta incorrecta, la qual cosa feia que els altres en paguessin les conseqüències…

Com sempre

…Fins al 1560, quan al nostre país faltaven braços per a les feines més vils i menystingudes, no es van posar traves burocràtiques als immigrants occitans, que havien d’agafar la primera feina que trobaven. Hi van tenir accés lliure, perquè les autoritats feien els ulls grossos. Però a partir del regnat de Felip II, sobretot a partir del començament de les guerres de religió, es va estimar que n’hi havia massa i les autoritats van començar a posar impediments. Un cop dins el país, els francesos, a part dels recels dels veïns, havien de suportar un altre tipus de vigilància: la Inquisició espanyola.

Això em sona

… A partir del segle XVI, la Inquisició actua contra qualsevol persona que professi o escampi una desviació herètica, com el protestantisme. Això feia que, als ulls fervents dels inquisidors, tota una persona que venia d’un país amb un fort arrelament del protestantisme, com França, fos sospitosa d’heretge, d’hugonota.

… Felip II, endureix la seva política perquè tem les conseqüències del Reformisme. En 1562 s’ordena a tots els francesos posseir un bitllet que acrediti les seves circumstàncies al país. A més d’això, el rei insta l’Església que examini si els estrangers són bons cristians (és a dir, si van a missa, si es confessen, si coneixen les oracions, etcètera). En 1570, tants foren els castigats i justiciats per la Inquisició de Barcelona que l’ambaixador francès Saint Sulpice es planyé a Felip II del cruel tractament rebut pels occitans, que només es preocupaven de treballar als seus tallers.

… Reblant la seva política, en 1568, el rei Felip II, per evitar tot contacte amb l’Europa herètica, prohibeix estudiar a universitats estrangeres. Aquell mateix any, el rei establia la prohibició que a Catalunya “ningún natural francés, de cualquier condición que sea, pueda enseñar ni doctrinar muchachos de ninguna manera que sea” i afegeix “por conservación de la fe católica”

…El bandoler hugonot, a cavall del pillatge i les reivindicacions política, econòmica i social és el prototipus delictiu contra el qual lluita el Sant Ofici, però sense reeixir-hi, perquè els mateixos funcionaris del Sant Ofici van ésser corruptes i es van beneficiar dels seus negocis bruts.

La corrupció i la màfia són endèmiques

… En aquesta Catalunya d’entre el darrer terç del segle XVI i el primer del XVII és un niu de bandits que fan la vida difícil als funcionaris del rei castellà. Tradicionalment, hom considerava que molts d’ells eren d’origen gascó, o en general occità. Un exemple d’aquesta relació generalitzada entre els immigrats i el bandolerisme resta clara en aquest extret d’un document de 1559 de l’arxiu municipal d’Igualada que aclareix qui són els criminals d’aquesta manera: Quadrilles de gascons y altra gent de mala vida. També l’escriptor castellà Quevedo, parlant dels bandolers catalans, diu el següent: “cuyo número es el mayor y más bien armado, el grueso de ellos gabachos y gascones, y herejes y delincuentes del Lenguadoc”.

I tant que em sona!

…Quina és l’explicació d’aquesta relació entre la delinqüència i els immigrats? En general, es pot dir que la joventut desesperada, pobra i marginada, d’origen immigrat o no, és el brou de cultiu per a la delinqüència. Molts d’homes joves solters hi cauen, d’altres saben o poden resistir-hi i se’n surten. D’actes de delinqüència on hi ha algun francès n’hi ha molts, com també en molts hi havia població local, en una època en què hi devia haver un col·lapse d’immigrats.

Al costumari de Joan Amades trobem: “També hom acudia a sant Joan perquè guardés de les males intencions i dels enganys dels jans, és a dir, dels estrangers, forasters i gents estranyes als nostres costums que no creuen en Déu tal com nosaltres i són generalment tramposos i embolicaires”.

Vull suposar que els meus avantpassats gavatxos van ser considerats “bons jans” que d’aquí ve l’expressió, de Jean nom molt freqüent entre els francesos, entenent jan com a sinònim de francès, d’extranger,  així com ara es diu: -És un mohamed parlant  d’algú que és marroquí, un fritz o hans  un alemany i manolo un andalús …

…Per tot plegat, és normal que es desconfiés del francès, que fins es formés la creença que tot el que venia de França no podia ésser gaire bo. Però, segur que no es tenia la mateixa visió del francès ben establert, del qui fa temps que viu en la població i més encara si és maridat amb una dona catalana, que coneix la nostra llengua i els nostres costums que treballa com nosaltres…

Com ara, simplificant les coses, el racisme depèn de la butxaca, trist, però real.

Que la història es repeteix no és un mite, és una realitat.

Que de la història no n’aprenem malauradament també és una trista realitat.

I d’aquí uns dos o tres cents anys, Amrani, Mostagir, Hadrouj, Ayad, Kaddur, Yousfi, Agass, Akrim, Malouli, Rahali, Ouazzani,  Nouiri, Abidar o Ayuch ens semblaran cognoms catalans de tota la vida

Val la pena la lectura de:

LA IMMIGRACIÓ OCCITANA A CATALUNYA DE LA FI DEL SEGLE XV AL COMENÇAMENT DEL XVIII   Clicar per anar a l’enllaç.

AUTOR: FRANCESC VALL-LLOBERA