EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m’era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me’l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d’elles-,
però no t’escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo en el fons de tot sentia l’enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però un any s’enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi nu

-jo mateixa el deia-
ara m’és honor
i m’és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt la terra
com que el que l’amat
em canta a l’orella,
i entra en els recers
de l’ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Clementina Arderiu

Feinejava per casa i així com qui no vol la cosa he sentit que per la ràdio deien un fragment d’un poema de Clementina Arderiu  …Clementina em dic, / Clementina em deia / Altre temps jo fui / un xic temorega;/ el nom m’era llarg / igual que una queixa / i em punyia el cor / quan les amiguetes, / per fer-me enutjar, / molts cops me’l retreien:…

M’he reconegut en el que diu el seu poema, jo també n’era de temorega, en un altre temps, temia entrar en llocs nous on coneixeria gent nova i hauria de dir com em deia.

Com et dius maca??? les galtes se m’encenien i amb un fil de veu deia:- Camil·la… Tan fluixet ho deia que havia de repetir-ho dues o tres vegades, fluixíssim devia repetir-ho perquè de seguit em deien: -Amèlia? per la meva cara endevinaven que no, Eulàlia?  Carlota?  Emília?… la llista se’m  feia inacabable,  per posar fi a aquesta agonia i apagar les flames que m’encenien i a punt estaven de socarrimar-me les trenes decidia  repetir-lo més fort i que d’una vegada el sabessin. No, em dic Camil.la.

Com m’hagués agradat dir-me Maria, Teresa, fins i tot m’hagués agradat molt més dir-me “Neus ploramiques” que és com la coneixíem, Montserrat, “Conchita”, “Asunsión” o “Juanita”  com es deien les meves amigues, però no, a mi m’havien posat Camil·la.

L’àvia Cisqueta, la meva padrina, va perdre als quatre anys la mare i se la va afillar una tia d’aquesta,  Camil.la Calvó /Calbó Miró de Cal Pisan, nascuda al Vendrell al 1855, en record seu em va posar el nom.

Les dues dones assegudes al centre, la de la dreta Camila Calvó Miró, a l’esquerra al seu costat Josepa Morgades Costa. El Vendrell, 1926 casament de la iaia Cisqueta i l’avi Ramon.

No la vaig conèixer és clar ni havia vist mai cap imatge d’ella, els seus eren els inicis de la fotografia, tampoc no escrivia el nom com jo l’escric ara, era Camila. Pel que sentia dir a casa era una dona farrenya, grossa, molt morena i amb nas prominent, no havia tingut fills i vivia amb el seu marit i tres nebodes solteres que li feien una mica de minyones,  l’àvia Cisqueta vivia amb ella des dels quatre anys com el germà petit el Pepitu, en el part del qual havia mort la mare, Maria Balcells Calvó.

El color del meu nom si és que tenen color els noms era negre, negre d’ala de mosca, jo li  veia negre i vell, tronat, lleig, em feia sentir vella, vella com devia ser-ho la tia de la meva àvia; a més de tenir color tenia olor, aquella olor del armaris del quarto fosc on guardaven les mantes i els abrics amb boles de naftalina. El volia oblidar el meu nom, no volia ni pensar que em perseguiria tota la vida.

Per si això fos poc a l’estiu feien estada a Sant Martí unes monges de Vilanova, duien una mena de toca blanca tota plegada al voltant del cap, com si fos una aurèola, la resta, de negre rigorós, venien les més velletes a fer un canvi d’aires. L’avi que tenia un bon hort els venia els tomàquets, les mongetes, els carbassons… jo les ajudava a portar  la compra, però no pas per voluntat pròpia malgrat el bon berenar que em servien en arribar a la casa. Parlaven sempre en castellà i … que si Camilita per aquí, que si Camilita per allà, no ho podia sofrir.

Amb els anys Vaig anar superant els complexos i estimant el meu nom.

 Mocador de butxaca en tela de lli brodada, pertanyia a Camila Calvó Miró

aproximadament cap a 1870.

 Mocador de butxaca en seda brodada, pertanyia a Camila Calvó Miró aproximadament cap a 1870.

Fins el dia 13 d’agost de 1978 no vaig conèixer una altra persona que tingués el mateix nom que jo. Hi ha un abans i un després d’aquell dia. Feia cua per pagar un tortell de massapà a la Dolceria Soler, era diumenge i el darrer dia que esmorzaríem al pis del carrer Racó, ens traslladaven, la Teresa despatxava i va dir:  – Camil.la… (no sé què més) abans que pogués girar-me, tenia   el taulell darrera, davant meu es girà una altra dona, no m’ho podia creure,  era ella a qui es dirigia la Teresa. Hi havia altres persones al món que es deien Camil.la, no era sola… aquell mateix any nasqué la meva filla que també portaria aquest nom.

Matebus llença Camil.la lligada amb la llança. Frescos del Palazzo Poggi, Sala de Camil.la a Bologna, obra de  Nicoló dell’Abate

Més tard he sabut el seu origen i he conegut la cèlebre Camil.la que Virgili descriu a l’Enèida.

Diuen els estudiosos que el nom pot venir de l’hebreu “kadmel”,  missatger de Déu, o del grec “kadmilos”, nascut de justes noces.

A l’antiga Roma , es donava aquest nom als fills lliures de pares lliures que feien el noviciat per a ser sacerdots.

El significat té diferents accepcions: La que està present en Déu.// La que ofereix sacrificis.// Lliure o noble.// Nascuda lliure.

Incunable de la traducció a l’alemany de Heinrich Steinhöwel de De mulieribus claris de G. Boccaccio (Johannes Zainer, Ulm ca. 1474)

A l’Eneia, Virgili descriu Camil·la com una amazona guerrera al servei de Diana, orfe de mare, criada pel pare, un rei tirà que ha de fugir del seu regne, la fa créixer amb llet d’animals i en plena natura, veloç com el vent i tan lleugera que corria sobre els camps de blat sense doblegar les espigues, mor en combat víctima d’una traïció.

Matebus alimenta Camil.la amb llet d’euga. Frescos del Palazzo Poggi, Sala de Camil.la a Bologna, obra de  Nicoló dell’Abate

Per tots aquests motius i sobretot perquè l’àvia Cisqueta era una dona amb molt bon gust, al meu entendre, porto amb molt d’orgull el nom i  no trobo pas tan lletja la tia Camil.la.

Com diu Clementina Arderiu en el poema:

… Del cel de l’amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt la testa.

Si hi voleu posar música:

https://www.youtube.com/watch?v=Cer6Ds0Epuk

Més informació en aquests enllaços:

http://interclassica.um.es/var/plain/storage/original/application/85ece4654667281dc0263239d703d7fa.pdf

http://semperminerva.blogspot.com.es/2011/10/camila-reina-de-los-volscos_23.html

http://www.eslocotidiano.com/articulo/tachas-39/dama-guerrera-camila-amazona/20140302171821008117.html