Entre el glifosat i la selva no hi ha un punt mig?

-La falç

-La dalla

-…I un barret de palla

Soc nena del Pla Marshall (1953.1963. El 26 de septiembre de 1953 es firmava, el denominat «Pacto de Madrid»), nena doncs de beure llet en pols a l’escola i escombrar la classe amb escombra de canya i palma i escampall de serradures humides.

La setmana abans del 27 d’abril era la de deixar el pati sense herbes i ben ataconat per dificultar que en neixessin de noves, en acabar la senyoreta Montserrat ens hi feia jugar dos o tres dies per acabar de trapinar-ho tot. No recordo que ningú botzinés, totes hi col.laboràvem des de les petites a les grans era una escola unitària. Ho  féiem amb molta alegria, arribat el dia  de l’ honomàstica de la senyoreta ens duia d’excursió a la Font de la Salut i en tornar ens convidava a una xocolatada. Fora d’aquesta setmana l’hora del pati la passàvem al carrer, davant l’escola, sota els plataners on hi havia la font, corríem lliurement amunt i avall, ens escapàvem d’amagat cap el bosquet i si podíem travessàvem el camí de pedretes que separava el tros de plaça dels nens del de les nenes, frontera mòbil per altra banda, qui sortia primer al pati es cuidava de guanyar un pam cada dia.

No vull pensar el rebombori que hi hauria ara si els nens de l’escola haguessin d’arrencar les herbes del seu pati i dels voltants de les tanques. Sortiríem als carrers dient que es fa explotació infantil, que no es vetlla per la salut dels nens… hi hauria milers d’alèrgics a les gramínies, als lletsons, a les ravenisses… ens queixaríem de com d’urticants són les ortigues…i és clar que en són! La senyoreta Montserrat ens ensenyava el nom de les herbes i  anècdotes de les mateixes, com havíem d’agafar l’ortiga per estalviar-nos la picor, arran de terra, amb dos dits i aguantant la respiració, mai he aclarit perquè no s’ha de respirar, però l’invent funciona. Alguna cosa hi tindran a veure amb les seves ensenyances el molt que m’agrada conìxer la flora i la felicitat que em dóna.

Escombrar també ho féiem nosaltres, a l’escola pública del poble i després en començar el batxillerat a l’ escola privada, escombràvem cada setmana un grup i cadascú es netejava la taula. Hi havia un servei de neteja extern pels vidres i per fregar el terra així com també per netejar els serveis.

I això? em pregunto quan es va deixar de fer, recordo haver-ho fet durant el batxillerat elemental, però en el superior no recordo fer-ho, ara ho veig impensable, un altre rebombori com l’anterior, que si explotació infantil, que si es volen estalviar la neteja, que si el meu fill no, que si això, que si allò… personalment crec que fer aquestes tasques els ajudaria molt,  aquesta falsa sobreprotecció no ajuda gens en el creixement personal dels nostres nens.

L’Ambròs, era un home que recordo vell, però sé que és allò que de nen veus vells tots els adults, amb un mocador de quadres lligat sota la gorra, l’aixada a l’espatlla i una cigarreta apagada enganxada al llavi, recorria camins i dreceres escatant totes les males herbes, també ho feia pels carrers, de terra en aquells anys, tot i que poca herba trobava, cada veí treia la que li tocava i a l’estiu els regaven per evitar que la pols s’aixequés, cadascú el seu tros…

Després de cinquanta anys d’ús massiu dels glifosats en troben residus en molts aliments, fins i tot  en la llet materna  i lògicament se n’ha prohibit la venda lliure.

Alguna ciutat molt cosmopolita i no gaire llunyana, per excusar  l’herbam que creix al voltant dels arbres i racons on encara queda un bri de vida aconsella als seus ciutadans que respectin aquestes herbes, que són l’hàbitat natural de molts insectes que ajuden a mantenir a ratlla algunes plagues, veritat per altra banda, no ho discuteixo, però no és més que una excusa de mal pagador per tapar la deixadesa. Per aconseguir aquest equilibri tan necessari podrien planificar els ajardinaments  utilitzant plantes autòctones, herbes incluides, que no necessitarien tan de reg i respectarien la biodiversitat. No cal tenir els carrers deixats, plens d’herbam que arriba a la cintura, parterres d’herbes ordenats són pulmons naturals que ens ofereixen  els seus colors i són plens de vida.

I si pensessim que això ho podem fer com en altres èpoques? amb un aixadó, amb les mans… o amb una falç tal com algun regidor m’ha dit o amb la dalla i un barret de palla, un rodolí molt ben travat, però l’herba no s’ha mogut de  lloc.