Escabiosa

Res no és el que ens sembla. Darrera un fred mur de pedra podem retornar la vida a unes mans gèlides i deixar que les llengües del foc ens llepin per enrojolir-nos  les galtes.

Costava  que un afalag escapés dels seus eixorcs  llavis, tot podia ser millor sempre.

Assegut a terra, sobre les fulles humides, sota les frondoses alzines becainejava, nosaltres corríem d’una banda a l’altra una tarda d’estiu. Una tarda d’estiu no com altres però, aquella  és la tarda de la corona d’escabioses. Tenia els cabells abundosos i ondulats,  tan espessos que el pom d’escabioses  collides  pels vorals de la font va acabar coronant  el cap aquest d’home, pacientment  cada tija es va ensorrar en els seus cabells fent una corona entre rosa i lila, no deia res, deixava fer… l’escabiosa i el meu pare sempre van junts.

Els lliris blaus també hi van amb ell,  una tarda d’aquelles que el dia s’allarga vaig trobar que era més divertit anar a jugar a casa d’una amiga que tornar a casa, quan ja no quedava llum i vaig decidir que era l’hora fou quan vaig veure que alguna cosa havia de fer per suavitzar la que m’esperava,  pel camí de la sínia vaig collir un gros pom de lliris blaus per a la mama… d’una revolada el papa me’ls va prendre de les mans i amb el dit em va assenyalar les escales, ni una sola paraula. Vaig dormir sense sopar.

Quan algun pagès collia els primers préssecs grocs, aquells préssecs de carn forta i perfumada hi corria a comprar-ne. Sense que ens n’adonéssim els posava estratègicament entre les branques del magraner del baluard, en acabar de dinar ens feia sortir a gaudir del fenòmen del nostre arbre.

Només ell feia possible que el magraner fes els primers préssecs de l’any, això no tots els pares ho saben fer.