mosso mossa 

DIEC

2 1 m. [LC] [PR] Criat, especialment de masia.

2 3  [LC] [SP] [PR] [AGR] mosso d’establa [o mosso de quadra] Persona encarregada de tenir cura de les quadres i dels cavalls.

In memoriam

A la casa on vaig néixer el 1954 hi havia dos mossos, el Pau i el Feliciano.

Sempre els vaig veure com dos membres més de la família, dormien sota el mateix sostre i menjaven a la mateixa hora en la nostra taula de tot el que s’hi servia.

Pau Santó Tort va néixer a Cunit el 20 de juny de 1886 era el tercer fill del matrimoni de Pau Santó Porta d’Albinyana, pagès sense terres i Josepa Tort Mayné de Clariana. Cap a 1887 la família es trasllada a Cabra del Camp, allí hi neixen al menys dos germans més.

No sé quin any comença a treballar a Cal Possastre, però en un padró de 1921 ja hi consta com a resident, també hi diu que no sap llegir ni escriure. En aquella època també hi havia dos mossos a la casa el més veterà era  Magí Gili Solé,  fill de Sant Martí nascut al 1867.

En el padró de 1940 n’hi surten tres, el Magí, el Pau i l’Antonio Darias Garcia nascut el 1917 a l´illa de Fuerteventura, era el vaquer, a la casa hi havia bous i vaques. L’Antonio es va casar amb l’Amàlia Bartrolí Morgades de Cal Tomàs.

D’esquerra a dreta asseguts Feliciano Anglès, Salvador Puigvert (cosí de la mama), nen Joan Darias Bartrolí, ¿?, fotògraf, taxista,¿?, Pau Santó. Drets Eulàlia Casas (esposa de Salvador), Amàlia Bartrolí (Cuinera, esposa d’Antonio), Isabel Morgades (mare d’Amàlia, cuinera també) i Antonio Darias, març de 1953, casament d’Agustí i Josefina.

La figura del mosso, ha passat a la història, no sé com vivien a les altres cases ni el tracte que rebien, el record que me n’ha quedat  dels que van conviure amb mi és el d’una mena d’avis.

El Pau, a la caiguda de la tarda arribava amb la gorra calada deixant veure els quadrets del mocador que hi duia sempre sota, quan se la treia apareixia un front immaculat, blanc i lluent que no havia vist mai el sol, camisa, armilla i pantalons de pana,  rellotge de butxaca i darrera l’orella un branquilló de farigola, de romaní o de fonoll; s’asseia al banc de la cuina, a la taula, de cara al foc i feia la seva partida del solitari mentre la verdura bullia a la cuina econòmica; ens explicava contes de por i s’esverava quan jugàvem a coses que ell creia arriscades: Et matarà! cridava sempre…

Padró de 1955, el cinquè i el sisè, en Feliciano diu que porta deu anys al municipi i en Pau 38

Feliciano Anglès Bové Va néixer a El Catllar el 29 d’octubre de 1890, fill de Cal Joanet fuster, l’avi ja consta ja com a fuster (d’aquí la taula que va venir amb ell) era el petit de quatre germans.

Els pares, Josep Anglès Solé i Antònia Bové Vidal eren tots dos d’El Catllar on es van casar el sis de maig de 1882

Diu al padró que sabia llegir i escriure. Va arribar a Sant Martí als voltants de l’any 1945, aquest any ja consta al padró vivint a Cal Posastre.

Parlava poc, era un home menut d’ulls clars i bondadosos, de nens, ens posàvem sota la taula i jugàvem a gats, ell pacientment deixava que li esgarrapessim les cames. Era molt presumit, els diumenges a la tarda li agradava empolainar-se, mocador al coll i agulla, ben clenxinat anava a passar la tarda al cafè, a Cal Lluís.  Al Pau li agradava anar a buscar bolets i era bon caçador, sovint hi anava amb l’avi.

El Feliciano a part de coses del camp i la casa era l’encarregat d’anar a buscar el pa, ho feia un o dos dies a la setmana, no era un pa com el d’ara que no dura ni dues hores en condicions, durava, m’atreviria a dir que era més bo reposat de dos o tres dies que el mateix dia de sortir del forn.

Dormien junts en una habitació a les golfes, la casa era molt gran, a l’habitació hi havia, encarats, dos llits de ferro fent dibuixos d’espirals acabades en flors, un rentamans amb una gerra blanca, dos armaris entre els quals una finestra que donava al pati del baluart a la façana principal i… el moble estrella, una tauleta tocador extraordinària.

Sota el mirall, en llapis, el seu nom, Feliciano Anglès.

Una tauleta, de bona fusta massissa amb dos calaixos que tanquen amb clau, dic tanquen en present  perquè la tauleta,  a la mort del seu propietari, passà a mans de la mama, sempre m’havia agradat i a ella també, la va acompanyar fins que en  morir ella me la vaig endur a casa,  me l’estimo aquesta tauleta. La part superior s’aixeca com un pupitre dels d’abans  i apareix un mirall on en Feliciano, presumit com era, es mirava per donar-se el vist i plau tot posant-se l’agulla al mocador. És una taula estimada i plena de moltes vides.

L’avi Ramon deia que el Pau somiava cada nit i ho feia amb veu molt alta, jo no el vaig sentir mai, el que sí que vaig sentir van ser els roncs que feia, no a la nit, no, a qualsevol hora, fent la becaina sota el magraner, en una cadira…

Un dels germans del Pau era picapedrer i vivia a Terrassa, era un home solitari i estrany,  els veïns el tenien per un excèntric, vivia de manera exageradament austera envoltat de pedres, pedres ben treballades, piques, morters, escorreplats, capitells…tot de perfecta factura, havia treballat per a bons arquitectes, molta de la seva obra va ser pel Monestir de Montserrat. Corria la brama que era molt ric i que tenia diners amagats. El van trobar un dia mort a casa, aparentment de mort natural. No es va trobar cap gerra plena de monedes d’or… ni cap compte a l’estranger…

Tan en Pau com en Feliciano van viure a casa fins la seva mort, tots dos enterrats amb la nostra família. El primer moria el 25 de febrer de 1961 i el segon el 12 de gener de 1960.