Abril de 2003, m’acomodava en el meu seient amb aquella emoció de començar un viatge llarg cap un país desconegut. Vol Madrid-Sao Paulo.

Em va extranyar trobar ja ben instal.lada al seient del meu costat una dona, jo era des primers passatgers que pujaven a l’avió i ella semblava que ja hi era feia estona. La vaig saludar amb el cap i em vaig asseure. No era correcte mirar-la i tornar-la a mirar, però de cua d’ull ho vaig fer; el seu aspecte m’havia cridat molt l’atenció. No podria dir l’edat,  ni el seu origen exacte tot i que sí que de seguida vaig veure que havia respirat  molt l’aire dels Andes. Menjava lentament i pensativa  una poma, a mossegades petites,  se la veia trista, molt, molt trista.

Quan feia una estona que volàvem vaig treure uns caramels de la butxaca i li’n vaig oferir,  ella de seguida acceptà i vam entrar en conversa, es veia que  tenia  ganes de parlar, moltes ganes.

Quan recordo el seu relat em commoc com ho vaig fer mentre la sentia.

-Em tornen al meu país, em va dir, -Ho he perdut tot… vaig vendre un trosset de terra que tenia al poble per comprar el bitllet i no he pogut arribar… No sé què faré… Parlava a batzegades, se la veia desesperada.

-Tinc una filla amb glaucoma congènit, no hi veu gens. En aquell moment jo no sabia què era exactament aquesta malaltia.

-A La Paz no li poden fer res i m’han dit que a Barcelona hi ha un metge que ho pot fer. La Dina, no era de la capital era de Rurrerabaque.

Ella que sí, ven el poc que té, i ajudada pel pastor de la seva església i d’uns diners que la nena havia guanyat en un concurs en algun canal de la TV boliviana se’n va direcció a Barcelona. No té papers en regla, no porta cap carta d’invitació ni porta els diners de butxaca requerits…res, la seva il.lusió per trobar la solució per a la seva filla Sarita la va fer actuar imprudentment i en arribar a Madrid és retinguda per la policía i retornada al seu país.

A la cara duia escrit el periple: La Paz – Santa Cruz de la Sierra, Santa Cruz de la Sierra – Sao Paulo, Sao Paulo- Madrid. Sense sortir de l’aeroport.

I ara, Madrid – Sao Paulo, Sao Paulo – Santa Cruz de la Sierra,  Santa Cruz de la Sierra – La Paz i amb les mans buides, completament buides.

Duia escrit també a la cara l’abatiment físic i moral, havia deixat els seus fills al càrrec del pare que pel que jo entenia era com deixar-los sols a càrrec de la germana més gran que tenia tretze anys; els havia deixat amb l’esperança posada en alguna, encara que fos mínima, solució per a la seva filleta i tornava sense res; jo l’escoltava i el cor se m’anava fent cada cop més i més petit i tenia un nus a la gola que  no em deixava parlar, ella en tenia tantes ganes de parlar, espero que trobés en mi una bona oïdora. M’explicava que ells no eren de La Paz,  també em va parlar d’ Oruro i altres poblacions que no recordo,  on havien viscut sempre buscant feina, van anar a la capital per poder tenir més accés a metges i hospitals que puguessin fer alguna cosa per a la seva filla que ja havia sigut intervinguda en diverses ocasions i ara a La Paz no podien fer-li res més em deia.

Em sembla que no vaig dormir en les més d’onze hores que va durar el vol.

Jo me n’anava de vacances, amb tot el confort del món i al meu costat ella amb els seus importants problemes. M’embargaven un munt de sentiments que era incapaç de gestionar, si hagués pogut prémer un botó i anar uns dies enrere, destinaria el que el viatge valia per donar-li a ella… això ara era impossible i per altra banda si no hagués estat allí en aquell moment no hagués tingut l’oportunitat d’escoltar-la i intentar ajudar-la, asquesta reflexió em calmava.

Vaig dir-li que faria el que podria, que així que tornés a casa seva m’enviés tot l’historial de la Sara i jo miraria què podia fer un cop tornés,  que ho arreglaríem d’alguna manera.

Abans d’abandonar l’avió a Sao Paulo li vam donar alguns diners, no duia res i havia d’esperar més de tres  o quatre hores l’avió que la duria a Santa Cruz de la Sierra. Recordo la darrera vegada que la vaig veure a l’aeroport, l’acompanyaven uns agents, estava dins una petita dependència, des dels vidres la veia mentre m’allunyava, els seus ulls eren plens de tristesa, d’agraïment i d’esperança, encara ara i  en fa catorze anys d’això,  mentre ho escric se’m fa un nus a la gola.

Vaig estar els dies previstos viatjant pel Brasil, però sovint m’embargava una amargor potent, no em vaig poder treure del cap ni un sol dia la Dina i els seus problemes.

De tornada a Catalunya vaig esperar l’informe que no tardà en arribar. Amb aquest em vaig dirigir al Centre Oftalmològic Barraquer per  fer tots els tràmits necessaris. Van acceptar visitar-la, hi van veure un possible tractament . Ja tenia la cita mèdica, un dels requisits necessaris per viatjar i no ser retinguda en arribar al país. Un altre document imprescindible era la carta d’invitació, redactada per notari on qui invita es responsabilitzava  d’aquestes persones i que acabat el termini tornessin al seu país, un cop tota la documentació en regla  vam haver d’esperar que li donessin el permís per viatjar amb la seva filla.

-Quan arribis a Madrid truca’m, li vaig dir. Recordo perfectament el dia, jo anava amb el mòbil a la butxaca, regava les flors quan de sobte va sonar: –Señora?  estamos en Madrid y el vuelo a Barcelona sale en poco rato. Mai no vaig aconseguir que deixés de dir-me senyora, mai, era el seu costum. L’emoció de retrobar-la i conèixer la Sara em va acompanyar tot el camí cap a l’aeroport.

Era el 10 d’agost de 2003 arribaven a Barcelona a mig matí.

Es van instal.lar a casa  i a la tarda, que era Festa Major a Llorens vam portar la Sara als “cavallitos” .

Les primeres setmanes van passar-les a casa, cada vespre la nena em demanava un “pan de leche” es referia a un brioixet i era l’esquer pel qual es deixava posar les gotes als ulls, un altre esquer era un trosset de “cigaleta d’Organyà” la tornava boja.

Els calorosos vespres d’agost, mentre preníem la fresca, la Sara ens cantava cançons infantils de Bolívia i la que més recordo és la del “Gusanito medidor” li féiem cantar una i altra vegada fins que es cansava. https://www.youtube.com/watch?v=D46OWWFtv9c 

Entrat setembre a punt de la primera intervenció, veient que li caldrien visites freqüents i jo no podria acompanyar-les tan sovint com seria necessari vam buscar on podien establir-se a Barcelona per tenir-ho més fàcil. Gràcies a les Germanes Mercedàries que tenien pisos on acollien persones amb necessitats van poder-se instalar a Barcelona i assistir a  una escola especial.

Són moltes les operacions  a les que va sotmetre’s Sara i va recuperar una mica de visió, amb el suport de la ONCE ha adquirit hàbits que li han permès una certa autonomia tot i seguir amb dificultats de visió.

La Dina una dona lluitadora d’allò més va aconseguir portar a Catalunya tots els seus fills i progressar, ara ella i alguns dels seus fills viuen feliçment a Palma.

Avui he rebut un missatge de facebook de la Sara en el que em demana que li expliqui com vaig conèixer la seva mare, que ella ja li ha explicat, però vol saber-ho de la meva boca, que està escrivint la seva autobiografia i que “ ustedes han tenido mucha importancia en ella” em diu.

M’he emocionat.

No s’imagina la importància que va tenir per a mi conèixer-les.

Gràcies Sara i Dina.

Conversa mantinguda avui a facebook i que ha fet que posés sobre paper una història que sempre anirà amb mi.

Hola señora Camila
Como esta?
Hace mucho no sabemos de ustedes
Pero siempre les recordamos

Todos bien, contenta de tener noticias tuyas. Cómo estais? Viviis en Palma?

Si, hace un año y medio que vivimos aqui, pero mi hermana mayor sigue por Barcelona. La verdad nos va muy bien.

Me alegro muchísimo. Un abrazo para todos.

Mire, le escribia para saber de ustedes, pero tambien por que me gustaria que me contara como conocio a mi madre Se lo pregunte a ella, pero me gustaria si es posible en audio, que me lo contara usged Estoy redactando una autobiografía, y ustedes realmente han tenido mucha importancia en ella.