Juana Santamaria i Rafael Pérez primera dècada del S XX, imatge  del salconduit tret per anar a Masa a presentar la seva nora Dolors Mongay casada amb el primogènit Pedro a la família. Pel segell  sabem que van viatjar amb Marsans agència que estava a la Rambla Canaletes, 2 de Barcelona

Els besavis Pérez Santamaría van arribar a Olesa de Montserrat al 1891, temps aquells en els que per demanar “garbanzos y alubias” ho havien d’assenyalar si no, no els entenia ningú.

Venien de Masa, Burgos,  buscant un futur millor per als seus fills.

Rafael Pérez i Pérez i Juana Santamaría, només Santamaría ja que provenia de la casa de Beneficència de Burgos  es van casar a Masa al maig de 1882, tot i tenir terres era difícil guanyar-se la vida i prenen la decisió de deixar el poble.

Arriben a Olesa en la més extrema pobresa, en un principi viuen a l’estació, on Rafael treballava, amb els seus tres fills dos nois i una noia.

El 1892 neix Eulogio que mor albat, consta batejat a Viladecavalls a la Parròquia de Sant Martí de Sorbet.

Sis anys més tard al 1898 neix l’avi, Miquel, “el catalán” com li deia la família de Burgos.

El metge d’Olesa no sabia ja què fer amb una senyora de casa bona que cada dos per tres anava a demanar-li consell per a la seva filleta:- La nena no em menja doctor, no vol res, estic molt amoïnada. Un dia i un l’altre i encara un altre més amb la mateixa cançó…

Quina no fou la sorpresa de la dona quan el doctor li va dir que havia trobat la solució. Era un metge d’aquells de família, una institució al poble, de total confiança… li digué: – Miri, vostè deixi’m la nena i d’aquí una setmana me la torna a buscar, veurà com tenim el problema resolt. La dona s’ho pensà una mica, però li tenia confiança i accedí.

A la setmana, tal com havien quedat tornà a buscar la nena,  el doctor l’esperava i li demanà que l’acompanyés a l’estació a la casa on vivia la família dels meus besavis que no estaven pas avisats, era l’hora de dinar i van trobar la família a taula, una cassola al centre i tots, fins i tot la nena llepafils, menjaven amb fruïció del que hi havia a la cassola.

La senyora en un principi s’esglaià de veure que tots mengessin d’una mateixa cassola, sense plats ni res i es queixà al doctor. -No veu senyora que tot és net? no veu que de gust menja la nena? si vol que mengin amb plats els pot regalar una vaixella. I així ho va fer, els primers plats de la família a Catalunya. La nena s’acostumà a menjar de tot i l’amistat entre les dues famílies fou llarga.

Contat per l’Agustí ( el meu pare) fill de Miquel “el catalán” i  per en Joan fill de Juliana la noia que vingué de Masa.