Tolerància zero als residus, sentia a la ràdio propostes com anar a comprar amb recipients que tenim a casa, utilitzar bossetes de roba, pots de vidre, en definitiva reutilitzar tot el que es pugui i generar el mínim possible de residus.

Això vol dir anar a mercats i establiments on es pugui comprar a granel, rebutjar els aliments que venen embossats quan no sigui estrictament  necessari i prendre’ns-ho molt seriosament, ens hi juguem molt.

-Quatre unces i mitja de pernil. Després d’haver fregat bé el ganivet amb l’esmolador  el tallava el més fi que sabia i curosament  el deixava sobre un paper encerat, després el posava a la balança, Mobba era la marca, fins que l’agulla arribava al 150gr que són les quatre unces i mitja,  anàvem amb unces llavors,  també amb lliures, terces… mitja lliura dos cents grams el mateix que mitja terça; jo no tenia més de vuit o nou anys, m’havia de posar de puntetes per veure el  fidel de la balança i el pernil me’l despenjava la senyora Antònia, li agradava que el tallés jo, em deia que ho feia molt bé, m’encoratjava.

La senyora Antònia, la mestressa de la botiga, m’estimava molt i jo a ella i esperava amb delit les vacances d’escola per anar-la a ajudar a la botiga, m’hi passava tot el dia, de vegades  hi dinava i tot. La mama em va fer un davantalet verd de floretes amb un farbalà tot tombant i una butxaqueta, com m’agradava!

Penjat de la barra de llautó, al costat del pernil hi havia botifarres, llonganissa, una penca de cansalada, més enllà bacallà i congre, un peix sec, de color grogós, ple de forats del que se’n feia una sopa de quaresma que a mi no m’agradava gens.

-Un quilo de carbur, obria la tapa del bidó de llauna fent  alçaprem i amb un llaurador anava  omplint la paperina, aquella olor penetrant no l’he sentida mai més. Hi havia encara  qui tenia la casa sense electrificar o que pel que fos utilitzava llums de carbur,  compraven també velots que eren les espelmes que anaven dins el fanal del carro o la tartrana.

Arrenglerats al passadís que portava a la cuina hi havia els sacs d’arròs, sucre,  fesols, cigrons…

Les arengades rovellades ( guàrdies civils) de penetrant olor ben disposades dins un casc, apretades i ordenadíssimes, les de la costa en caixetes petites;  les escombres de canya i palma, els fregalls d’espart  enfilats fent una mena de collaret, els forcs  d’alls…

Un al costat de l’altre en els prestatges uns pots de vidre on hi havia la pasta de sopa: Estrelletes, lletres, pistons, galets, “maravilla”, pinyons, fideus de cabell d’àngel.  Anissos,  confits sempre relacionats amb un nounat, caramels de menta, de grill de mandarina i de taronja i els de “la vaca que ríe” de nata i de nata i maduixa, embolicats amb un paper blanc amb  dibuix de vaca negre o vermella segons fos d’un o altre sabor,  eren tous i s’enganxaven als queixals, m’agradaven molt.

El bicarbonat, la magnèsia Romagosa, els lithines del doctor Gustín… Ah! me n’oblidava, també hi havia el pot amb les boles de naftalina. Per matar mosques i mosquits hi havia un líquid insecticida Flit que era de la casa Cruz Verde i es venia també a granel i en llauna.

En un armari sempre obert les rajoles de xocolata, Oller, Ametller, Elgorriaga, Sultana…

Tres quarts de lliura de formatge Cadí, havia de rumiar i fer càlculs …a veure una lliura 400gr …mitja 200…doncs en vol 300grs, al principi em costava, recordo un dia que un senyor volia nou unces de botifarró negre, no tenia ni idea de quant era això i jo anava posant, pensava: Ja em dirà prou… Ell la feia petar amb algú altre i el botifarró se’m va acabar. – Nena, no en vull tant, em va dir – T’he dit nou unzes. Jo vermella com un perdigot  vaig haver-li de preguntar a l’Antònia, són 900gr em va dir, mai no se’m va oblidar.

Trèiem d’un bidó de llauna el cafè, que si el volien mòlt ho feiem a mà,  en un molinet granatós de roda, m’agradava l’olor i anar-lo treient del calaixet de fusta amb un llaurador petit..

En un plat amb peu tapat amb una campana de vidre hi havia la gelea de tres colors i el codonyat.

Al mig davant el taulell, penjat d’un ganxo un gros rïm de plàtans, arribaven dins un sac protegits de palla.

En caixes de llauna i més endavant de cartró amb una tapa semitransparent hi havia les galetes: maries, les dels tres dos, les Artiach, carquinyolis, borregos i para de comptar.

Si algú no s’acabava de trobar bé o pels més petits compraven iogurt, en potet de vidre és clar i retornable.

El que més  m’agradava però era despatxar colònies, les colònies eren dins uns recipients de vidre amb aixeta metàl.lica, els clients portaven el seu flascó, em semblava una cosa d’alquimista, agafar una mesura  graduada de vidre amb  broc semblant a una proveta, posar la quantitat demanada i després mitjançant un embut metàl.lic amb un broc finíssim passar-ho al flascó, m’encantava fer aquest ritual. Hi havia la de lavanda, la de llimona, la d’home…

Tallar el sabó amb un ganivet llarg amb un mànec a cada banda era una cosa que m’encuriosia,  sabó d’oli i sosa per la roba era d’un color apegaminat i feia olor de ranci. Per fer la bugada les dones (ho sento eren només les dones les que la feien) compraven sabó  en escates. Si hi havia nadons a la casa compraven sabó d’escates de coco.

A la botiga es venia també carn, el taulell tenia forma d’ ela de fusta i marbre, un racó d’un dels dos braços era dedicat a la carn, bàsicament xai i porc el xai es matava a la casa, el porc el portaven de La Llacuna, conill, pollastre i gallina, havia ajudat a la senyora Maria a matar-ne algun,  la senyora Maria era l’àvia de la casa, molt bona dona, això de matar no m’agradava gaire però, recordo un dia que un ànec, ja mort  i el coll ben plomat era dins l’aigüera, de cop, va saltar i va fer  corrent un tros del passadís caient finalment, llavors sí, mort del tot a terra; la imatge no l’he oblidada mai més.

El que no m’agradava gens era vendre sang, sí es comprava sang de xai, de pollastre… quan es matava l’animal la sang es recollia en uns platets, aquesta coagulava i el comprador venia amb una carmanyola i se l’enduia dins.

Un dia, el senyor Lluís, l’amo de la casa, marit de l’Antònia em va demanar si volia ajudar-lo, és un dir, a matar un xai. Era una cosa  que feien sovint, no recordo si cada dia o quants dies a la setmana, no vaig dir que no, era una barreja de curiositat i morbositat.

El record em genera sensacions contradictòries, el xai lligat de potes panxa enlaire en una mena d’artilugi de fusta en forma d’aspa, un ganivet esmolat i petit a les mans del Lluís, algun belit i de sobte rajava la sang dins el gibrell. Després calia treure-li la pell, una manxa d’inflar rodes posada a l’anus de la bèstia va fer que en un moment semblés el doble de tamany, ara era fàcil anar separant la pell sense fer-la malbé, un cop treta, es posava a assecar i quan en tenien moltes ben seques venia un tractant de pells que les comprava i les duia a assaonar. El xai un cop pelat era penjat d’un ganxo pel tendó d’una pota i s’esquarterava. L’olor calenta de les  vísceres de l’animal no em porta gaire bon record així com tampoc me’n porta l’olor de plomes mullades.

Aquesta activitat la feien a la part del darrera de Cal Lluí, allí hi havia el corral i altres dependències, més al fons encara hi havia l’hort, a l’hort sempre hi havia disposades en rengleres flors, això m’agradava, molts gladiols de tots colors i dàlies que  l’Antònia collia i en un pom li agradava posar-les  sobre el taulell en un gerro de vidre.

Paperines en forma de saquet, acabades  en punxa, de totes les mides, ordenades de la gran a la petita.

La tolerància zero als residus, m’ha fet pensar en un altre estil de vida, un estil no pas tan llunyà en el temps encara que n’estigui molt en el concepte. Cal que tornem a un consum sostenible, equilibrat i conscient,  progressar és evolucionar cap a millor i si no som respectuosos amb el nostre entorn, no progressarem adequadament.