La carretera II ( costat Riu Foix) finals dels cinquanta principis dels seixanta

Travessant la carretera i deixant Torrelles a l’esquena a mà esquerra la primera edificació que es trobava era “la fàbrica”, li deiem així, la fàbrica. Entre el 1950 i el 1951 començaren l’edificació d’aquesta en unes vinyes de la família, la van construir el tiet Josep Anton i el seu oncle Josep Esvertit Socias ( conegut com el Pepito Ocell) ell va ser qui va ensenyar l’ofici de paleta al tiet, el Pepito estava casat amb Josepa Calaf Balcells, la tia Pepa, germana de la meva àvia materna. El 1952 comença l’activitat, a “Texil Salvá” teixien cotó en un principi bàsicament feien llençols,  el tiet Josep, germà del papa hi va treballar deu mesos, de juny del  1952 a l’abril de 1953 moment en que va anar al seivei militar.

Tinc records d’anar a la fàbrica amb el papa i la mama que també hi treballava. En recordo el soroll dels telers i el perill dels garrots d’aquests fent un moviment imparable de vaivé, les corretges de transmissió,  els engranatges,  les llençadores d’una banda a l’altra fent créixer la trama… una olor especial barreja d’oli de màquina i aprest del cotó… les borres que rodaven pels passadissos,  al fons de tot un univers de fils i enmig d’aquests la mama nuant-los quan es trencaven… eren els fils per preparar l’ordit.

L’avi Miquel (avi patern)va entrar a treballar en el tèxtil  entre els anys 1942 i 1943 quan tornà a Olesa després d’haver complert els tres anys de desterrament a que va ser  castigat després de la guerra. El papa havia complert disset anys, mentre va ser a Sant Joan de les Abadesses anava  a l’escola, però quan tornen han de treballar tots, la guerra els ha deixat sense res, l’Agustí, el meu pare, comença a treballar a Terrassa, agafa el tren cada dia des d’Olesa, de seguida se n´hi va tota la família a Terrassa, tots troben feina en una mateixa fàbrica, el Josep encara va a escola. Així doncs quan  l’Agustí i la Josefina decideixen casar-se veuen que amb els coneixements de l’ofici i els contactes per la maquinària que té ell i els terreny i les possibilitats econòmiques per realitzar-ho de la família de la mama seria bo engegar el negoci,  tot sembla que ha d’anar bé, però als anys seixanta s’inicia una forta crisi de la indústia tèxtil amb la implantació de les fibres artificials i la fàbrica amb maquinària antiga i produit cotó ha de tancar. Mentre va estar activa va donar feina a més de vint persones  durant uns deu anys.

Fotografia presa al 1959 amb motiu d’una festa amb els treballadors. Darrera fila, més alts, d’esquerra a dreta la mama, l’avi Ramon, el tiet Josep Anton i mossèn Joan Guardiola, a primera fila ajupit el papa amb la Joana i jo al costat amb una treballadora, hi ha més nens i nenes que són fills de treballadors

Al costat de la fàbrica hi havia un camp tancat amb un mur baix i una reixa alta que arribava fins a Cal Forner Vell, recordo haver anat a jugar amb la Rosa Maria i veure-hi encara restes d’un molí, possiblement el forn inactiu ja llavors es molia el blat.

La farmàcia, que era al costat i estava situada en una part de la planta baixa de Cal Forner Vell, era petiteta,  un cop dins i tancada la vidriera d’entrada hi havia unes vitrines de fusta fosca a la paret de l’esquerra i a la del front que lògicament contenien medicaments, a la dreta una obertura sense porta, vestida amb una cortina que donava a la rebotiga i el taulell alt de fusta fosca també.

A la rebotiga, una finestra baixa deixava veure l’activitat de la carretera, el senyor Miret hi tenia una estufa de ferro colat amb una xemeneia que travessava el vidre de la finestra. Encendre-la era tot un ritual: Posava un corró de fusta dret al centre i anava atatxonant serradures al voltant d’aquest fins que l’estufa quedava ben plena, llavors retirava el corró i quedava una xemeneia interior que li donava un bon tiratge l’encenia amb un cotó xopat d’alcohol.  Sempre tenia un tupí amb aigua i fulles d’eucaliptus al damunt, a banda i banda d’aquesta dos sillonets.

Moltes hores hi havia passat amb els pares, eren molt amics i sempre feien tertúlia, també amb la mama, si ell no hi podia ser, per malaltia o pel que fos, ella el substituia.  El senyor Miret, que de nom es deia Lluís i la seva esposa Maria tenien un piset llogat sobre el forn de Cal Duc, a l’altra banda de la carretera en l’extrem oposat, era un piset molt petit en el que hi passaven alguns dies, habitualment vivien a Vilafranca. En aquest piset, dalt del terrat hi tenia una bona col.lecció de clavells, de tots colors i els reproduia per esqueix; També en una mica de cobert arrecerat que hi tenia feia cria de canaris, tots tenien nom, se’ls estimava molt recordo haver-lo vist alimentar-ne algun mastegant-li ametlles i posant-li la pasta amb un escuradents dins el bec, en tenia de grocs ben grocs, gairebé blancs, taronjats, amb monyos… A les gàbies els posava un manadet d’espígol, deia que els agradava.

Un dia que els en va anar a collir el seu cor va deixar de bategar,  el van trobar al costat del camí on havia deixat el cotxe amb un pom d’espígol a la mà.

La Palmira vivia al costat, ella era la que portava la centraleta de telèfons, la que permetia que els de l’1 (Cal Lluís) parlessin amb els del 7 (Cal Possastre).

L’aparell que teníem era una caixa de fusta penjada en una paret del menjador al costat del bufet i l’aparell de parlar i escoltar penjat d’un ganxo que tallava o mantenia la comunicació unit per un cable folrat de tèxtil a la caixa, despenjava i rodava la manovella:  -Palmira posa’m conferència amb el 124 de Vilafranca. Ja t’avisaré avui això va lent…

A Cal Pep, era el nom de casa la Palmira també venien els bitllets pel cotxe de línia de La Hispano Igualadina, a l’entrada a banda i banda i havia uns banquets per seure, al fons la taquilla i a la paret de la dreta, a continuació del banc hi havia la porta de la centraleta.

Tot seguint la vorera trobava el forn de Cal Miquel Baldiri, més tard van anar a l’altra banda de la carretera, m’agradava la coca que feien, ensucrada amb sabor d’anís. Quan anava a buscar-hi el pa sempre em menjava la torna pel camí.

Seguia i passava per cal Quimet Boter,  recordo bé com feia les portadores, bocois, bótes…

A Cal Ferrer Nou m’agradava aturar-m’hi quan hi veia ferro roent a la fornal, com li donaven forma amb el mall a cop sec sobre l’enclusa, les espurnes feien el moment màgic, baranes, arades, reixes…  veure ferrar cavalls també m’agradava no així l’olor de la peülla quan es cremava en contacte amb la ferradura calenta, no entenia i no entenc com és que no els feia mal i els claus tan llargs que els clavaven? no se’n sentien? diu que no, de fet no notava pas que es queixessin.

A continuació hi havia el Quimet fuster i tot seguit la Carmeta peixatera.

Un cop travessat el camí, el Martí Roc arreglava bicicletes, motos…

I ja fins el final de la carretera no hi havia res més, el molí de Cal Carbó era el darrer establiment. Molien cereals i també venien productes, pinsos, adobs i el homes hi feien tertúlia.

Amb la mirada carretera enllà cap a Vilafranca només els plàtans, drets com soldats fent guàrdia a banda i banda de la carretera que es perdia a la corva de Cal Cols.