L’hivern de 2015 va nevar, era ple de fruits

D’un dia per l’altre se li van cargolar les fulles que, lluents fins pocs dies abans, van anar tornant-se més i més mats i opaques, tot d’una van caure de cop i es quedà només amb els poncems que s’encongien de mica en mica.

Era ben mort. Ho veia, però no m’ho volia creure, i tant! era ben mort. Ja ho veuràs, si el segueixes regant tot d’una brotarà em deia a mi mateixa…però tot va ser en va.

Això passava a començaments d’aquest passat estiu i cap a finals de juliol vaig prendre la decisió que no podia suportar ni un dia més la tristesa que em produïa sortir de casa i veure’l en aquell estat, sec, despullat, inert…

En Joan va venir, el va tallar i se’l va endur, no ho vaig voler veure; vam deixar-li un tros de soca, curtet, arran de terra, hi ha dies que encara tinc l’esperança que llucarà.

Amb la ufana que lluïa cada estiu… ple de flors, fruits madurs i d’altres que creixien… era un arbre dels que se’n diu de quatre estacions.

Sota la seva ombra hi creixien cascalls que cada abril esclataven descarats, aquest hi seran de nou, avui els he vist que ja hi neixen, el trobaran a faltar i jo també.

Ves a saber de quant hi era plantat al pati, el que sí que sé és la tarda en que el vaig conèixer, la tinc ben present, era la vigília de Sant Joan de 1990 un dia que per molts motius mai no oblidaré.