La pluja m’asserena i em fa més sentits els sentits.

Té moltes veus la pluja.

Insistent i sorda sobre el vidre del celobert, enjogassada xipollejant sobre l’enrajolat del pati, potent caient de la canalera lliurement i esbojarrada dins l’antiga gerra…

Fa hores que plou, plou seguidament i serena, tan serena que ho asserena tot .

Més enllà la riera cabalosa i alegre, agraïda del camí que segueix avui no espanta.

He obert la finestra .

Gris i el verd més verd que ahir, la pluja no l’aigualeix aquest verd, el vivifica.

Aquesta vida d’aigua que entra per la finestra m’ensenya a veure el verd tendre que tan dolçament amaga l’eixuta foscor dels ceps arrenglerats que ho escruten tot.