-Tia, tia!… vinc de casa l’oncle Salvador i m’han dit que la Maria va de part.

La nena parlava amb veu entretallada de tant de pressa com havia pujat les escales.

La Cisqueta tenia tretze anys i havia corregut des del carrer Sant Sebastià fins al Duc de la Victòria tan com havia pogut per donar la nova, era mig matí d’un agost xafogós, el de 1911.

Les ties van córrer a encendre una llàntia i la van posar als peus de la imatge del Nen Jesús de Praga, n’eren fervents devotes, deien que era  protector especialment de les dones embarassades.

Feia dies que vivien amb angúnia per la brama que corria que hi havia còlera, ja havien mort dues persones  al poble, això afegit a la mort de la petita Maria, la primera filla del Salvador pocs mesos abans, feia que estessin amb l’ai al cor…

La Cisqueta vivia en una casa de dones, literalment, no hi busqueu dobles intencions, la tia Camil.la, les tres nebodes  d’aquesta,  Francisca, Mercè i  Marina, solteres totes tres,  germanes d’una altra Maria, la difunta mare de la Cisqueta i germanes també del Salvador que ara era a punt de ser pare. Només hi havia un home a la casa, el Josep, marit de la Camil.la a qui tots anomenaven pel cognom, el Garriga, l’oncle Garriga… fins i tot la seva dona li deia Garriga.

Déu faci que tot els vagi bé, deien les ties rosari en mà, van plorar tant la Marieta…

A la família es repetia el patró d’anar buscant el fill varó i quan l’aconseguien es quedaven sense mare  com és el cas de la Cisqueta, cinc dones i un home, el darrer, o el mateix Salvador.

El Salvador i la Maria vivien al carrer Sant Sebastià número u, a la casa on l’Andreu Balcells Parladé (La Selva del Camp 06/09/1836-El Vendrell 01/07/1907)en arribar de la Selva s’havia establert.

L’Andreu era fill d’una família de boters que també tenien terres, ell que no era l’hereu va tirar pel camí de la fusteria, era un bon ebenista. Es casà amb Dolors Calvó Miró (El Vendrell 1839-1881) quan Dolors mor té 43 anys, ha tingut sis filles i un fill, el petit, Salvador.

…I la criatura va néixer, era el divuit d’agost i li van posar per nom Maria, Maria com la mare i com la germana morta pocs mesos abans, un nom com un vel fosc, un mal presagi sobre el bressol.

Va anar passant l’estiu,  sortosament el còlera no va caure sobre ningú de la família i la Maria anava creixent entre el tap, tap del martell del pare clavetejant soles a les sabates  i la música. El Salvador Balcells Calvó era sabater i músic, tocava el contrabaix a l’orquestra La Vendrellense i  m’havien explicat a casa que en ocasions copiava partitures que li encarregava el mestre Casals.

No havia fet encara dos anys la Maria quan a la casa arribà un altre nadó, una altra nena, a la que van posar Esperança, un nom ben suggeridor, l’Esperança va néixer  amb la primavera, l’abril de 1913.

Salvador Balcells Calvó, dret quart a la dreta. Orquestra La Vendrellense

Els agradava jugar a les dues germanetes, fer fileres de sabates, seure als peus del pare mentre assajava, posar l’orella sobre el ventre del contrabaix i sentir-ne la vibració, tot això feien fins que la primavera tal com havia portat l’Esperança, se l’endugué, era  1919.

Publicitat de la sabateria. Programa de Festa Major 1903

Un bon cop de maça, tan fort que  en Salvador, que ja tenia una salut feble, es va fondre amb l’Esperança,  moria en acabar l’estiu, el sis de setembre a casa les ties. Que morís a casa les ties és una incògnita, estava malalta la seva esposa? tenia alguna dolència contagiosa i era millor separar-lo de la filla? això ja no ho sabrem mai, al registre només diu que va morir al carrer Duc de la Victòria 14, la casa de la seva tia i germanes.

Les dues Maries, la mare amb 31 anys  i la filla amb 8, es queden soles. Els pulmons de la Marieta semblaven  no voler seguir respirant, uns anys més tard, amb la mare ja morta, li diagnostiquen tuberculosi. Maria Urpí Foix, la mare, va morir el 1926 amb 38 anys.

Maria Balcells Urpí en tenia quinze quan es queda ben sola, sempre més va vestir de negre diu una veïna que la recorda vagament, com aquell vel fosc que va cobrir el seu bressol en posar-li Maria com la germana morta.

Santa Coloma de Gramenet. Hospital de l’Esperit Sant. Pacients fent cures a l’exterior

No sé en quin moment li diagnostiquen la malaltia, però per uns certificats mèdics que he pogut consultar dedueixo que cap al 1940 ingressa en el Sanatori per a tuberculosos de Santa Coloma, vivia del que els parents li feien arribar, alguns diners, paquets amb roba i aliments, cartes, alguna visita, no massa.

Al diari de la meva mare, filla de la Cisqueta, la nena que corria per donar la nova de l’imminent naixement de la Maria, al seu diari deia, escriu el dia sis de novembre de 1944: …por la mañana escribí dos cartas, una a mi hermanito (Ramon) y otra a Maria Balcells, creo que habrá estado contenta porqué como está tan sola; qué triste debe ser no tener padres ni hermanos! (no comença a escriure el diari en català fins el 1945)

Devien mantenir correspondència, perquè el 16 de març de 1944 la Maria li escriu una postal per felicitar-la i l’escriu des del Sanatori.

En dos certificats de dos metges diferents consta que la seva malaltia ja no és contagiosa, però el seu estat de salut és tan precari que no pot fer cap mena d’activitat i al juny de 1950 es trasllada a l’Hospital-Asil del Vendrell on morirà a l’edat de cinquanta quatre anys el 29 de juny de mil nou-cents-seixanta sis.

De nena havia sentit parlar algunes vegades d’ella i quan ho sentia em feia posar trista, entre els papers de la mama vaig trobar la postal i em va fer estirar el fil, mai no la vaig conèixer, però he sentit la necessitat d’escriure la seva trista història.