Visc el confinament d’una manera ben estranya, plena de sentiments contradictoris.

D’una banda, com tothom, preocupada pels temes de salut que afecten tantes persones directa o indirectament, els que estan a primera línia de foc, vaja! ja hi som, he fet servir aquell llenguatge bèlic que tanta angunia em fa! Camil·la, au, pensa una altra manera de dir-ho, t’has deixat emportar per les rodes de premsa del “comité de gestión” de les dotze, aquelles que tan critiques. Ho torno a provar: Estic preocupada deia per aquells que viuen en la seva pròpia pell la pandèmia, sí així és millor, afectats, familiars, personal mèdic que els atén, servei de neteja, ambulàncies…  Sí, m’agrada molt més així. Em preocupen molt i tinc la sort que de moment no tinc ningú a la família ni conegut proper que estigui en aquesta situació, sé per altra banda, que tothom hi està exposat.

El que deia doncs, d’una banda visc aquest temps de confinament amb gran preocupació, hi ha moments però en els que m’agradaria que aquest confinament no s’acabés mai.

Tot hi viure en una zona molt tranquil·la enmig de la natura i estar acostumada a sentir els ocells només obrir una finestra, a saber l’hora d’una tarda d’estiu perquè els abellerols tornen a jóc, adonar-me de cop un matí que les fulles del lledoner groguegen o que caparregen els primers pàmpols, tot i viure-ho sempre tan intensament, ara, aquest silenci, forçat ho sé, silenci només semblant al que es pot escoltar quan neva, quan sembla que la neu ho atura suaument tot, fins el vol del pit-roig que levita suspès sense gosar reposar les potetes en aquest silenci blanc per no trencar-lo, m’agrada, m’agrada molt.

Aquest confinament que no és pas per cap motiu plaent, ho sé, em procura moments d’aquest màxim plaer de recolliment i d’introspecció i alhora de sentir-me més viva que mai, de sentir-me realment natura, de sentir bategar la vida soca amunt per fer esclatar els borrons i tornar la primavera.

Deia G.K. Chesterton: Totes les civilitzacions decauen quan obliden les coses més òbvies.

Potser és el moment de fer-nos un niu amb branquetes de canyella, encendre’l amb nosaltres dins i renéixer com l’au Fènix de les cendres.

Hem oblidat les coses més òbvies.