No sé quin títol posar…potser si poso “CABRÓN” algun d’ells em llegirà

8:30 del matí, dilluns, el cistell era gairebé ple de  flors de saüquer quan uns brams, si brams, “berridos”, de gent jove  s’acostaven.

Bramen els ases, els cérvols, però en aquest cas no eren animals, bé, d’aquesta mena vull dir.

Fins el moment sentia l’aigua del rierol i el cant de les mallerengues… tot s’havia acabat, aquest grup de nois i noies d’entre quinze i vint anys  han decidit que es quedaven allí, eren uns quinze, alguns anaven en bicicleta, altres a peu, un d’ells amb un aparell que emetia una música espantosa afegida als seus  bràmuls. Jo em trobava a uns cent metres d’ells i veia perfectament què feien, alguns drets damunt la taula i bancs de fusta saltaven obsessivament al ritme frenètic de la seva música.

Jo intentava entendre què deien i només sentia: “cabrón, hijo puta, bé, … jo puta,  deja cabrón…” una i una altra vegada com un mantra.

He comptat dues o tres vegades fins a deu…   i m’ha sortit la vena pedagògica. T´hi acostaràs amigablement i els saludaràs per intentar dir-los alguna cosa que els faci reflexionar.

Bon dia!

Bon diaaa!

Bon diaaaa!

És clar, entre la música i els brams, no em senten, m’hi acosto una mica més i segueixo amb el meu “mantra” del bon dia…

Res, però res de res, ni girar-se. Fins que finalment he decidit parlar el seu idioma:

Cabrón! s’han girat, sí, s’han girat, he intentat parlar, però no m’han volgut escoltar i han marxat fent mofa de mi.

Hi he de pensar,  és trit, molt trist…

(Algunes persones, com aquests joves no entenen ni el moment crític que estem vivint, no respecten cap norma de seguretat sanitària ni de cap mena, i les seves famílies? de veritat, és molt trist)