Vet aquí que una vegada en una llunyana contrada de pagès en Llorenç s’acosta a la Rosalia, veïna seva, i de manera inquisitiva li etziva:  -Què va passar l’altre dia amb aquell carro?

Quin carro? li respon la Rosalia sorpresa, no sabia pas de què li parlava.

Sí, continuà en Llorenç amb el mateix to, deu fer uns quinze dies… em va dir algú que et va veure que hi tenies una trifulca.

La Rosalia rumiava… vols dir un carro que anava  com si  el cavall s’hagués desbocat? vols dir aquell al carreter del qual vaig dir que per aquest camí no es podia córrer com ell ho feia? que semblava boig i que podia fer mal a algú? Si parles d’aquest, sí , i tant! li vaig dir i si torna a passar com aquell dia li tornaré a dir.

No pot ser que corrés! el defensava sense haver-lo vist en Llorenç,  amb la càrrega que porta no pot ser que corri.

En Llorenç, sense donar crèdit al que la dona li deia va seguir amb la seva veritat i li digué:

Em va dir que tu l’havies faltat!  Jo? anava com un boig i així li vaig fer notar, si això és faltar… Ell sí que em va faltar, va dir la Rosalia que no estava per carallades, jo regava les mongeteres, que de feina no me’n falta i a aquell tros d’ensa no li va venir res més al cap que dir-me si no tenia cap cul de paella a casa per anar a desemmascarar. El vaig deixar amb la paraula a la boca i vaig seguir collint mongetes.

En Llorenç ho va donar per acabat sense creure’s la dona i se n’anà cap a casa.

I, allò que són les coses! l’endemà de la conversa la Rosalia mirava orgullosa la bona collita de tomàquets i amb aquestes que veu venir la Sió amb en Jan i la Magdalena, venien de més amunt i es van aturar a fer-la petar una estona.

De sobte surt del revolt un carro que va fer que els tres haguessin de saltar dins l’hort, de no haver-ho fet la roda del carro els hagués passat per sobre. Els quatre el van mirar espantats i no els va donar temps de dir res que ja volia saltar del carro.

Què, parleu de mi oi? va dir el carreter cridant amb cara vermella de pocs amics.

Van quedar astorats i el carreter se’n va anar. La Rosalia el va reconèixer el carreter, era el mateix de l’altre dia i que en Llorenç negava que pogués córrer.

La dona s’acomiadà dels amics i seguí amb la feina amb una idea que li barrinava el cap sense parar, havia d’anar a veure en Llorenç i dir-li que sí, que el carreter al que havia dit que anava com un boig era el que feia una estona havia anat a carregar a casa seva i que tenia testimonis que li farien costat i decidida així ho va fer.

Davant la porta de’n Llorenç la Rosalia digué: Em va saber molt de greu que ahir no em creguessis, Llorenç, tants anys de veïns em pensava que servirien perquè ens coneguessim una mica, vas donar crèdit a les paraules d’aquell home  abans que les meves, però avui t’ho repetiré, l’he vist quan venia a casa teva i venia com un boig com l’altre dia, a més en Jan, la Magdalena i la Sió eren allà i ho han vist, també han vist la mala bravada que gasta el carreter, així que si vols els ho preguntes, però de mentidera no et permeto que m´hi tractis.

En aquell moment es va  obrir la caixa dels trons.

Jo no he de preguntar res a ningú!  digué cridant en Llorenç i aquell marge que has refet a la vora del camí? què me’n dius? seguí amb veu amenaçadora, ja veuràs, ja, els carros no poden passar…

La Rosalia s’estava  escalfant, però es controlava i encara mantenia la calma. El marge? sort que no poden passar, si amb el marge aquest carro corre com ho fa ara no vull pensar com ho faria si no hi hagués el marge…

En Llorenç anava d’un tema a l’altre es veia que tenia moltes coses al pap, la Rosalia mai havia tingut cap topada amb ell i no entenia el perquè de tanta ràbia.

Perquè… pocs veïns i malavinguts! seguia en Llorenç. Per què ho dius això? Doncs ho dic perquè ara vinc de la Casa Gran i m’han dit que has sigut tú qui ha denunciat  el de Cal Bru. Cal Bru era a tocar de Cala Rosalia.

Jo? diu la Rosalia, jo? això t’ho inventes, no t’ho poden haver dit perquè no és veritat. Doncs m’ho han dit! seguia el Llorenç ple de ràbia esquitxant un verí que la Rosalia no sabia pas que en Llorenç pogués guardar al pap.

Veient que no hi havia manera d’aclarir res, la Rosalia que ja anava molt cabrejada li digué a en Llorenç: Me’n vaig a l’ajuntament, que m’ensenyin la denúncia. S’atrapa més aviat un mentider que un coix.

Molt enfadada, la Rosalia agafà la faldada de ravenisses i lletsons que havia collit de sota les tomaqueres, tenia quatre conills que començaven a fer goig i se n’anà cap a casa a rentar-se una mica les mans i la cara, era juliol i anava tota suada. Mentre això feia rumiava… I si primer passo per Cal Bru i li dic al Blai el que passa, que si li arriba alguna cosa… que sàpiga que jo no hi tinc res a veure, que ara mateix vaig a l’ajuntament a aclarir tot aquest embolic, rumiava i rumiava i no li cabia al cap que en Llorenç pogués fer alguna cosa així, era ser dolent això i sempre l’havia tingut per un bon home.

S’acostava a Cal Bru i ja sentia veus sota la figuera, semblaven acalorades, eren en Blai i el mosso, se li veia a en Blai que estava enfadat i només veure la Rosalia estirà el braç i l’assenyalà amb el dit i cridat li digué: A tú, a tú et vull veure! tú m’has denunciat!

La Rosalia no s’arronsà, anava amb la consciència ben tranquil·la i dirigint-se a en Blai li digué:

Jo no t’he denunciat de res, ves a l’ajuntament i pregunta, t’asseguro que és mentida. Ell seguia molt enfadat i demostrava no creurer-la.

El mosso intervingué: A vos qui us ha vingut a dir això de la denúncia? En Llorenç, respongué l’amo i  tu Rosalia , com ho has sabut? m’ho ha dit en Llorenç. Ho veieu Blai, ja us dic jo que aquest home en porta una de cap i no és clara. La Rosalia insistia en que ella no en sabia res i intentava raonar amb l’home, aquest es va anar calmant, li digué que aniria a veure el batlle, ella li digué que per descomptat i que ella també hi aniria. S’acomiadaran  després que en Blai li digués a la dona que quan sabés alguna cosa l’aniria a trobar.

La Rosalia també anà a veure l’alcalde, aquest no sabia res de cap denúncia i reconegué que en Llorenç l’havia anat a veure per no sé què d’un marge que segons ell no deixava passar al carreter  que li feia  feina i volia que l’enretirés, que el carro no hi passa?… Ves quina una aquesta! va dir la Rosalia, si hi passa el carro del Pep amb quatre bèsties arrossegant aquell carro tan llarg ple de bocois…

L’alcalde quan va saber la història del carreter i com corria pel camí li digué que res d’enretirar el marge, que per allà no es pot córrer i digué a la Rosalia que estés tranquil·la que ja parlaria amb el de Cal Bru i li deixaria clar que no hi havia cap denúncia que segurament havia estat un malentès, ja se sap, els polítics miren sempre de quedar bé.

Acabava de marcar la creu sota el pa i quan començava a llescar la Rosalia sentí que hi havia algú a la porta, era en Blai, venia de l’ajuntament, es disculpava i li deia que estés tranquil·la que tot havia estat un malentès, que “ja sabem com és” en Llorenç, la única que no ho devia saber era la Rosalia.

Ella no ho veia pas com un malentès això del Llorenç,  la Rosalia hi veia molta maldat en aquests fets i també, perquè no dir-ho, ella era una dona que si hagués estat un home…

Aquesta narració situada en alguna contrada el juliol de 1920 passa encara, i tant que passa! us ho puc ben assegurar, al juliol de 2020.