A les acaballes del darrer hivern vam adonar-nos que s’acabava la llenya i n’hauríem de comprar pel proper, al cabàs de la gitana només hi quedava un cul de teies per encendre, caldria comprar-ne també.

Si en té d’ història el cabàs de la gitana!

Era a la plaça del mercat, a Tarragona,  duia el petit al cotxet, un any acabat de complir, i m’acompanyava també el Ton que en tenia catorze.

Passejavem tranquil·lament i una gitana em va oferir alls, me’n calien i vaig pensar que n´hi podia comprar, els duia en bossetes de plàstic  sis cabeces a cada bosseta i totes dins un cabàs de palma penjat del braç.

Una bosseta, vaig dir-li, em va dir el preu que no recordo,  vaig treure la cartera i només tenia un bitllet de cinc mil pessetes,  vaig fer el gest d’anar a buscar canvi i…  vist i no vist… la que no duia el cabàs me’l va estirar amb una lleugeresa inaudita, així mateix, vist i no vist.

Ahora vengo, va dir.

Passava l’estona i no tornava, la que es va quedar amb mi, la del cabàs, va notar que em començava a pujar la mosca al nas i va intentar fugir, me’n vaig adonar i corre que corre al seu darrera,  la situació impactava, una dona, jo, amb un nen dins el cotxet corrent darrere una gitana que només feia que maleïr, l’altre fill corrent al darrera dient: Mama deixa-ho estar, anem, deixa-la… ara penso que tenia més seny que jo. Vaig engrapar el cabàs i no el vaig deixar anar. No sé com ho vaig fer amb el cotxet en una mà, a l’altra el cabàs tibat per la dona que només feia que maleïr-me i al darrera el Ton que només tenia feina a dir: Mama, deixa-la, marxem, no l’empaitis més…

Un bus s’atura a la parada i la gitana s’esmuny dins, va ser el final, ja no la vaig seguir més.

Els alls més cars que he comprat en ma vida, si que em vaig quedar el cabàs ple de cabeces, però gairebé totes eren corcades, no valien per a res.

Des d’aquell dia el cabàs guarda les estelles de teia per encendre el foc. És el cabàs de la gitana.