Un any rere l’altre, pel solstici de les figuesflor, intento pactar amb ells, els estornells.

Tasca inútil, són golafres de no dir i els és igual que la figuera sigui generosa, que jo en tingui cura i que m’agradi menjar-ne alguna, tan els fa!

Ells, els estornells, en nombrós estol afamat i cridaner xiulen xerramequejant sense parar, claven acarnissadament l’esmolat bec en el ventre de cada figa madura i les deixen esventrades i esparracades .

Si m’acosto a l’arbre fugen esvalotats, no van gaire lluny però, la piuladissa els delata i així que els dono l’esquena reemprenen la tasca frenèticament.

Per a mi, mai no en queda ni una.