L’exposició de Maurits Cornelis Escher a Barcelona i, salvant distàncies, la sèrie dels dilluns Möbius a TV3 m’han portat el record de Daniel Patijn.

Daniel Patijn, l’holandès com se’l coneixia al poble, es va comprar una casa a Sant Martí Sarroca a principis dels anys seixanta.

Era una home de complexió menuda, en plena cinquantena, ulls petitons vius i blaus, llegia molt, li agradaven les flors, la música i l’alcohol, així, en paral·lel, no el recordo escoltant música sense una copa a la mà. Tinc ben guardat  encara el seu vinil amb l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casa Blanca, amb ell el vaig escoltar per primera vegada  quan jo tenia dotze o tretze anys. Era un home elegant, amb aquella elegància austera que tan m’agrada, a l’estiu sempre amb pantalons curts d’un estil una mica colonial i camisa clara amb mànega llarga arremangada fins el colze, als peus bones sandàlies o calçat amb sola d’espart, fins i tot quan anava una mica passat de voltes, amb l’alcohol em refereixo, i caminava amb els seus característics saltirons de pardalet, mantenia la compostura.

Venia d’una família de classe social elevada,  polítics, intel·lectuals, professors… i se li notava encara que ell fos l’ovella negra,  era educat, atent i de fàcil tracte. El papa hi va fer amistat i amb ell tota la família, una relació que durà fins la seva mort.

Convidava amics i familiars, els vam conèixer gairebé tots i en les llargues converses les tardes-nit d’estiu vaig saber que en Raymond, un amic seu que també ho va ser nostre i que a mi i a la meva germana ens anomenava “mon petit canard” , “ mon petit chou”… havia sigut “parachutiste”, em feia gràcia la paraula tot i que de gràcia la qüestió no en fes gens ni mica, havia estat paracaigudista en l’ofensiva final a la Indoxina, l’actual Vietnam, antiga colònia francesa. També vam conèixer en Willem, un altre amic que ens explicava que durant la segona guerra va arribar a rosegar el cuir de la sola d’una sabata per matar la fam… No cal dir que aquestes històries ens embadocaven, però ens ho passàvem més bé quan venien els seus nebots i la neboda, eren més grans, però s’acostaven més a la nostra edat. Un dia ens van fer  “pannenkoek”, quin tip de riure aprenent a dir-ho, ja se sap que els holandesos són capaços de pronunciar vint-i-cinc consonants seguides… mai no n’havíem menjat a casa i menys acompanyades de cervesa… diria que va ser el meu primer glop de cervesa.

Tenia la casa plena d’objectes  portats del Marroc on havia viscut fins que va venir a Sant Martí, catifes, safates de llautó gravades, ceràmiques i uns barrets de palla d’ala ampla amb unes borletes acolorides tot tombant  que em tenien el cor robat.

I com que habitualment vivia acompanyat d’homes, doncs això, de seguida se’n va començar a malparlar  fins i tot el meu pare va arribar un dia que li va haver d’aconsellar que portés amistats  dones, encara que només fos per fer-los callar, eren altres temps els anys seixanta i l’homosexualitat era perseguida i penada.

Un catàleg de M.C. Escher m’ha dut a parlar del senyor Daniel, així és com jo li deia, ell me’l va regalar. Un catàleg esgrogueit pels anys que sempre m’ha acompanyat i ha fet viure en mi un doble sentiment d’atracció, de repte… a veure si aconsegueixo trobar la sortida, el camí, si els ocells volen cap a la dreta o cap a l’esquerra, si els peixos entren o surten… i a l’hora la sensació d’angoixa i claustrofòbia que em provoca. Mai no he pogut mirar-me el catàleg d’una vegada,  accepto el repte, l’obro i pàgina a pàgina em va enguniejant, el neguit es fa tan gran que l’he de tancar bruscament.

L’admiro i el rebutjo a l’hora…no sé si aniré a veure l’exposició la meva relació amb Escher és una relació d’amor/odi  de manual.