Una esquerda , una arruga.

Juli Grandia      1.993

Havia gosat escriure que la Camil.la Pérez Salvà treballava a l’ entorn del misteri de la vida humana o bé dels misteris d’ un univers personal. En cap moment volia dir que la ceramista ens envolta de coses desconegudes i de difícil interpretació. Tot al contrari, em semblava que ens ajudava a desxifrar allò que se’ ns fa difícil d’ entendre, com tot la artista.

Camil La.la Pérez reflexionava,  i encara ho fa, sobre el pas cap al no-res, la mort, i a la vegada a l’ entorn d’ aquella màgia amb que l’ home vesteix la trascendència. I ho feia acollint-se sovint als signes exteriors.

Ara, en una de les parets de l’ exposició que presenta i on mostra els seus darrers treballs amb ceràmica, s’ endinsa més en el seu interior, en una escletxa cruament individual.

Una sensació , una petjada, una carícia, una paraula, a vegades tenen més força que un acte, un camí, un gest o bé una conversa.

I així ens ensenya els colors que resten en una pica seca; l’ acoblament de dues peces; la subtibilitat d’ un espai buit, amb les esquerdes, com arrugues que solquen el rostre de la peça.

S’ apropa més a ella mateixa i s’ abilla amb el llenguatge del poeta, fent servir les emocions més sencillez per explicar la vastitut d’ una existència.

Batecs forjats de rialles i llàgrimes, un altre doble joc de direccions oposades.

Ella ha anat pouant dintre seu i tradueix inquietuds amb les formes i colors a què el foc ha donat consistència, amb la flama del sofriment i del plaer.

Un altre aspecte de l’ exposició és la col.lecció d’ animals.

Aquí la Camil.la amb la mateixa subtibilitat de la caricatura, de la faula o l’ acudit, suggereix dignament com es pot refer una forma, un cos.

És una facècia amagada. La mateixa riquesa dels sentiments que expressa, s’ ha encomanat a les peces ennoblides  d’ un fet que ja no només és important per a la mateixa ceramista sinó per a tots aquells que  a vegades mirem el món per la finestra de l’ art.