VESTIGIS. Dolors Giral Quintana.Juny 2008

L’obra d’un artista és sempre l’expressió plàstica d’una experiència vital. És la materialització d’aquesta interiorització que, aliada a la tècnica precisa dóna lloc a l’obra i es comunica amb nosaltres, el públic.
L’autèntic valor és la càrrega emocional que l’ha produït. L’obra, de fet, és tan sols el reflex en el mirall que hem d’aprendre a mirar molt atentament si volem copsar el seu veritable cabal.
L’obra de la Camil•la s’inscriu d’una manera molt subtil però molt clara en aquesta necessitat de comunicació de les seves experiències vitals i és ja una obra de maduresa. De mica en mica, al llarg dels anys, ens ha anat llegant la seva més íntima preocupació: el pas del temps. Però no d’un temps que se’n va i pren sinó d’allò que deixa al marxar. Mai l’oblit, sinó la resta, els vestigis on poder rastrejar els veritables valors de la vida que segueix.
Diuen els psicòlegs que l’ única realitat és el present i estar plenament integrat en ell és el que ens dona la serenitat necessària per seguir vivint. Aquest present és l’opció per renovar-se cada dia i la vida un tot que prové d’un abans i seguirà en nosaltres. Aquesta premisa és ben evident en l’obra conjunta, en prespectiva, de la Camil•la.
En le seves obres podem seguir un fil de significació molt clar. Piques-contenidor (d’aigua, de sang ritual, d’olis litúrgics…) i també en les qual hi resta el pòsit, el pas d’allò que ha contingut i del temps passat. I l’abandó com a resultat. També ens trobem amb l’etapa d’eines que parteixen de la forma de ribot, molt simbòlica pel que significa de treure el sobrer, deixant allò que és essencial, polit i perfecte. Habitacles que poden ser tan sols pedres testimoni d’aquest o esboços de parets, intuïcions, podriem dir, dels llocs de viure, tant siguin simples coves o forats, com cubs en els que a penes s’insinuen alguns elements com ara finestres o portes i en els que el veritable protagonista són les parets amb les seves marques, esgrafiats, crestes de colors que marquen precisament el que ja no hi és, que havien format part d’alguna cosa ja desapareguda i de la que desconeixem el seu veritable valor o significat. Busca més el record, el pòsit del que fou que no pas trobar la realitat perduda. En els seus murs, en aquestes marques i restes que ha anat deixant arreu hi ha moltes pistes, molts forats en els que entra i surt la llum, traces de la vida que encara hi són i ens relliguen amb tot allò que allí ha ocorregut.
Després, els murs en runes s’han tornat cases, veritables contenidors de vida, perfectament identificables. També amb murs treballats, gastats, però obres en les quals la forma és més important que no pas el grafisme, la textura.
Però la vida no és sinó un anar i venir, un reprendre i deixar i de manera imperceptible però segura, la Camil•la ha anat derivant cap a un interès més proper, a veure realment espais concrets o parts dels murs que resumeixen aquesta història, aquest passat. I arriba, finalment, en les últimes obres, a aïllar quests trossos que s’emmarquen i en ells la història es fa, molts cops, perfectament llegible amb paraules ben clares, com les que podem llegir: diu, diu, diu, que hi ha un ull que tot ho veu que podria ser el paradigma perfecte de l’obra de la Camil.la que anirà seguint no sabem per quins trencalls però amb l’ull que rastreja la vida, sempre amatent.