Una escletxa cruament individual

La ceràmica entra a l’Aula de Cultura de Caixa Penedès de la mà de Camil·la Pérez . PEP FORNS, Publicat al setmanari El3 de vuit

Camil·la Pérez Salvà (Sant Martí Sarroca, 1954) i la ceràmica formen una simbiosi difícil de destriar. La seva vocació per l’art de la ceràmica s’ha enfortit amb els anys i ara li permet presentar a l’Aula de Cultura de Caixa Penedès una sòlida retrospectiva amb peces dels darrers 10 anys. La seva proposta, amarada de petits detalls i molta sensibilitat, emociona l’espectador.
La sala d’exposicions del Fòrum Berger Balaguer, l’aparador vilafranquí de l’Obra Social de Caixa Penedès, sempre ha estat molt receptiva a la ceràmica, una vessant artística que sovint té dificultats per fer-se un lloc a les galeries d’art. Fidel a aquesta filosofia, en aquesta ocasió ha obert les portes a una ceramista penedesenca de trajectòria ascendent, Camil·la Pérez Salvà.
Entrar aquests dies a la sala de la rambla de Nostra Senyora ens permet conèixer les dèries d’una artista que, com ella mateixa confessa, cada vegada és més explícita. “Molts companys es tornen més simples i austers amb els anys i ofereixen una obra molt més depurada, però jo sento la necessitat d’oferir cada vegada més informació, d’incorporar detalls i dibuixos que abans no hi eren”, explica Camil·la Pérez. Entre altres coses, això ens indica que hi ha un treball meticulós i exigent al darrera de la peça més senzilla d’una artista que s’ha mantingut fidel al Penedès al llarg dels anys i que s’ha limitat a canviar Sant Martí Sarroca per Saifores i el Vendrell, és a dir, l’Alt Penedès pel Baix Penedès.
Com que l’exposició recull obra creada durant una dècada, cadascú se sentirà atret i captivat per peces i sèries diferents. Les piques, els habitacles, les pedres treballades i les eines, són diferents maneres de penetrar en la mirada singular que Pérez Salvà té del seu entorn. Gairebé en tots els casos, la ceramista ens evoca el concepte primigeni del contenidor, del receptacle de vida.

Habitacles

En aquest sentit, els habitacles, tant els que tenen forma de cub com els que plasma a vol d’ocell, resulten summament suggerents. Les casetes que hi ha escampades per la sala connecten amb la Camil·la més juganera, la que es diverteix oferint-nos una proposta que flirteja amb l’estil naïf, a la vegada que ens interpel·la sobre el misteri que habita en el seu interior. El complement són, precisament, els habitacles a vol d’ocell, amb els quals l’artista ens repta a jugar una partida d’escacs de final obert.
Però si les cases són encisadores, amb les piques i les eines, Camil·la Pérez s’endinsa encara més en aquesta quotidianitat de les coses senzilles amb què ens vol seduir qui abans ja ha estat seduïda per la vida. En la inauguració de divendres passat, Francesc X. Puig Rovira recordava amb complaença que fa més de 30 anys ell ja havia apostat per una Camil·la que sempre ha transmès passió per la ceràmica. Constant en molts dels temes que aborda, l’artista ha optat per anar aprofundint, ampliant el cercle fins esgotar-lo, abans d’abordar un nou jaciment, un nou filó de creativitat.

Acte de justícia

Cal dir que és un acte de justícia entranyable que una artista que s’ha dedicat intensament a fer difusió de l’obra de molts dels seus companys de professió, impulsant l’organització de mostres i exposicions, o venent l’obra dels col·legues a la seva botiga selecta del Vendrell, s’hagi vist ara recompensada amb aquesta retrospectiva que li dedica Caixa Penedès. Fins a mitjan desembre podeu gaudir-la.