CAMIL·LA PÉREZ SALVÀ I L’ART DE LA CERÀMICA 2008

Francesc Xavier Puig-Rovira

Text pel catàleg de l’exposició:  “Una escletxa cruament individual”

La predisposició per la ceràmica de Camil·la Pérez Salvà és veritablement vocacional. Des de fa més de trenta anys s’hi dedica amb intensitat. Ha realitzat una obra personal extensa, per a la qual ha hagut de portar a terme una tasca prèvia d’experimentació i de recerca. Simultàniament a l’obra de creació, ha fet un esforç per a la divulgació de l’art de la ceràmica, un vessant de les arts que no gaudeix del coneixement i de l’estima que tenen altres, com la pintura o l’escultura.

Totes aquestes facetes les ha desenvolupat des del Penedès. Va néixer (1954)  a Sant Martí Sarroca, on residí fins al 1977. Aquest any va anar a viure al Vendrell on va tenir el taller fins al 1996, que el va traslladar a Saifores. La seva obra, que ha estat mostrada en exposicions diverses, abasta actualment una magnitud considerable. En l’etapa formativa va seguir estudis de magisteri i, simultàniament, de ceràmica a l’Escola Masana, d’Arts i Oficis Artístics, de Barcelona. Durant uns anys va exercir com a mestra, però va anar orientant l’activitat docent cap al vessant artístic, fins que es va poder dedicar preferentment a l’exercici de l’art de la ceràmica. Des del 1975 ha presentat exposicions personals i ha participat en col·lectives, principalment a les comarques del Penedès i a les veïnes.

La ceràmica, com a art aplicada, obliga l’artista a un coneixement de la qualitat i de les propietats dels materials emprats (de les terres), del comportament en l’emmotllament o conformació per aconseguir les formes desitjades, de les transformacions pels efectes de les temperatures elevades en passar pel tractament de cocció, en funció dels mateixos materials de que es tracta, dels esmalts o altres productes emprats per obtenir colors o per a l’acabat superficial, dels volums, de les temperatures, de l’atmosfera del forn i d’altres variables. El ceramista ha de tenir un coneixement previ i el domini del comportament dels materials que ha d’usar. Això només es pot aconseguir amb l’estudi i amb l’experimentació, complementària del treball però indispensable.

Josep Llorens Artigas (1892-1980), sens dubte el ceramista català de més anomenada i amb més projecció internacional, fou, a més d’artista, un teoritzador i un divulgador dels fonaments tècnics i estètics de l’art de la ceràmica, per a la comprensió del qual resulta clarificadora la lectura dels seus textos. Cada vegada que em vull apropar a l’obra d’un ceramista, no puc evitar la referència als conceptes i a les idees expressats per Llorens Artigas. Segons ell, el foc constitueix la veritable ciència del ceramista. Malgrat el progrés dels descobriments tècnics, el foc manté sempre un “misteri” que no s’esvaeix. L’artista de la ceràmica ha de preveure l’acció del foc sobre les peces que elabora, i tenir-ne el control; això exigeix, per part de l’artista, una observació atenta i continuada, aplicada amb intel·ligència. La cocció, sigui el que sigui el tipus de forn, és una aventura de la qual s’han de prevenir els riscs. El foc ofereix unes possibilitats enormes, però al mateix temps té efectes màgics que no han de sorprendre l’artista de la ceràmica. El ceramista expert ha de seguir totes les fases del procés amb atenció constant. Les múltiples complexitats del procés exigeixen un domini tècnic, indispensable per reeixir. Confiant en l’atzar, alguna vegada es pot obtenir un resultat sorprenentment positiu, però una obra acceptable en el seu conjunt només pot sortir de la mà de l’artista, de la mà que executa i que sap fer l’ús adequat dels instruments que són necessaris.

L’observació del conjunt de l’obra de Camil·la Pérez Salvà –semblantment a quan ho fem amb la d’altres ceramistes experts– ens permet admirar el resultat obtingut d’un procés complex.

En les etapes en les quals es pot dividir la trajectòria artística, Camil·la ha centrat l’atenció en diferents aspectes o àrees temàtiques que li han servit de motiu de reflexió personal i també per desenvolupar les creacions en ceràmica. Es tracta d’una idea central que desenvolupa en un bon nombre de peces.

En els motius o temes generals que, en les últimes etapes, ha pres per base de l’obra destaquen les series “Intimitats” (cap al 1992), a partir de la mirada introspectiva de l’artista, “Ares, eines i peces treballades” (cap al 1994), “Habitacles”, piques i picons amb tapa (a partir de 1994), “Paisatges íntims”, “Piques, pòsits i erosions” (2005), entre d’altres. El comentari que fa Maria Dolors Giral, en el seu escrit d’aquest mateix catàleg, reflecteix la idea bàsica de l’artista.

A més de desenvolupar la creació lliure en els tipus de peces esmentats, l’artista proposa també algunes peces o objectes semiutilitaris, aptes per a algun ús domèstic, més a la taula que a la cuina.

Realitza alhora algunes experimentacions. Una que personalment he apreciat és la d’incrustar en el fang tendre petits fragments ja cuits i esmaltats, que havien formar part d’un element anterior; en la cocció de la peça nova hi queden adherits sòlidament, incorporats de manera inseparable i permanent.

Camil·la Pérez no és solament una artista, creadora d’una obra personal, sinó una impulsora decidida de la difusió de l’art de la ceràmica. És conscient i lamenta que en territoris de països que no són el nostre, la ceràmica té molta més estima, és més coneguda, té més bona acollida dels amants de l’art i del públic en general. Moguda per aquesta inquietud, ha visitat algunes manifestacions ceràmiques en països estrangers (certàmens, exposicions col·lectives, fires, etc.), i en alguns casos hi ha participat; ha observat amb atenció aquestes manifestacions per copsar allò que pot tenir aplicació i bona acollida a casa nostra. Després ha procurat impulsar algunes mostres de divulgació. Per una part, ha participat en l’organització d’algunes manifestacions col·lectives de ceràmica. I, d’una manera més personal, des del 2003, ha obert una botiga petita i selecta al centre del Vendrell, dedicada exclusivament a la ceràmica, on mostra i té a l’abast del públic peces de la seva producció, de les quals periòdicament va exposant les realitzacions noves. La botiga –potser més aparador o petita sala d’exposicions que establiment comercial, que també ho és– ofereix alhora obres d’altres ceramistes contemporanis, catalans i forans, d’alguns dels quals ha organitzat petites mostres per donar-los a conèixer.

La ceràmica forma part essencial de la vida de Camil·la Pérez Salvà i la seva obra és un fruit d’aquesta vida, i també ho és l’acció divulgadora i promotora.