Exposició Contenidors

Josep Miquel Garcia. Historiador i Crític d’Art. Gerent de la Fundació Apel.les Fenosa.

Trobo la Plaça de les Garrofes una de les més harmòniques del Vendrell. M´agrada la seva dimensió i proporcions, centrada per aquest plataner centenari que hauria pogut protagonitzar un conte de Perucho. Sovint la travesso, encara que no em calgui, pel pur plaer de fruir-la. Identifico aquest indret amb les ceràmiques que sempre observo, rera els vidres, disposades amb sensibilitat per la Camil·la Pérez Salvà; siguin seves o no. En aquest marc, trasllado la placidesa de l´entorn a la de la ceràmica, i penso sovint en la dignititat d´aquestes obres d´argila, pures i humanes com la plaça.

M´allunyo pensant quin lloc ocupa aquest ofici mil·lenari a la nostra cultura post-moderna; una cultura on no hi conten ni la manualitat ni l´ofici, ni tan sols la disciplina. És veritat que vivim en una època sense cànons i valors predominants, on tot encaixa per mor de l´ecleciticisme global. Aquest sentit de l´actualitat, d´ acceptació de la diversitat, d´intencions i maneres, no ha sumat, sinó que – en realitat- ha exclòs de la pràctica artística elements que la configuraven. Ens hi sentim cofois dient que vivim en una època sense cànons, però en realitat és un engany, doncs ara per ara el que hi compta és la imatge ( l´audiovisual ) i l´emergència.

No em trec del cap l´impacte serè de la Plaça de les Garrofes, doncs, en el fons crec que està feta a la mesura de l´home, de les seves capacitats d´equilibri, i penso que, contràriament a la lògica postmoderna, hi ha d´haver espai i lloc per un procediment i una disciplina que cerca encara un bri d´intensitat sensible. Diguem que l´obra de la Camil·la Pérez Salvà te raó d´ésser en aquesta recerca de fidelitat i innovació.

Posats a desestructurar la memòria de la cultura de la modernitat, sentim ara veus que diuen que aquesta té l´orígen en Mallarmé, en la seva concepció nova de l´escriptura i el poema. La base de la modernitat vindria a ser la Poesia. Hi estic d´acord. L´art neix de la poesia i en el fons mai s´ha allunyat d´ella. Aquesta obra nova de la Camil·la, la que ací s´exposa, s´hi vincula amb el llenguatge i ens remet a la ceràmica postmoderna, i ens accentua la vigència de l´ofici, de la ceràmica i de la parla, mitjançant l´argila i els elements tipogràfics.

Em fa pensar en un comentari que el gran escultor català Manolo Hugué li fa a Picasso. “ Mai arribaré a ser com tu – li diu Manolo-, però ningú em podrà negar ser el teu contemporani”. A la façana de l´Altes Museum de Berlin , on s´exposen veritables peces majors de l´ antiguitat , hi ha una frase escrita en lletres de neó, enorme, que diu una cosa realment alliçonadora : “TOT ART VA SER CONTEMPORÀNI”.