CONTENIDORS

J. Descals   Agost de 2009

El diccionari diu que l’adjectiu contenidor és el que conté. El nom designa un recipent de capacitat i de formes diverserses.

Nosaltres, els humans, diuen que sóm alhora recipients que contenim o que podem contenir. Sóm doncs substantius i adjectius.

També s’ha dit que cadascú de nosaltres tenim una forma, una mesura i una capacitat determinades que hem d’omplir  bàsicament amb el desvetllament pels coneixements i la sensibilitat. En aquesta tasca, potser la més important que hi ha entre nosaltres , ens hi ajuden o haurien d’ajudar la família, els civilitzats, els cults, els governants, els científics, els creadors, els artistes…

La Camil.la Pérez Salvà és una creadora que ajuda obertament a aquest desvetllament. Amb una bona dosi de pedagogia ha sabut combinar en aquesta exposició al menys tres elements importants:

El primer és que l’arrel de tot és el sentit de l’ancestralitat, de la durada, del trajecte de la idea  a través del temps vinculada a un despullament de les formes fins aconseguir gairebé fer-nos visual l’ànima de les seves obres. Així converteix l’aparença i el color de les terres que ha treballat en poesia visual.

El segon element innovador en aquesta exposició és el resultat d’una col.laboració amb l’Impremta Ramon provinent d’una guspira d’inspiració atrapada apassionadament: el llibre és el guardià de les lletres i dels textos. Els bols no només són contenidors de lletres d’impremta sinó – aquí també- de l’ànima de les lletres.

Uns i altres són gresols  que contenen i desprenen “perfums” d’antigues tipografies. Cada lletra amb  força tel.lúrica insinua la seva pertinença a cada text  possible  i el fa celestial.

Els textos escrits sobre el fang són ja una constant en l’obra de la Camil.la. Indissolubles i impresos sobre moltes de les peces, així com els dibuixos i les línies decoratives, penetren en la matèria i li adornen una altra vegada l’ànima.

Un podria imaginar-se  la Camil.la conjurant aquests tipus d’impremta, aquests dibuixos i línies perquè es transformessin- més ben dit- ens descobrissin el que són gairebé més enllà de la imaginació: una font inesgotable de possibilitats d’expressar allò que sóm: éssers pensants, capaços d’inventar el contenidor i anar a la Lluna, d’escriure i interpretar la música de l’univers i fer esclatar la bomba atòmica…

Recordar és viure. Reviure és adonar-se que sóm subjectes d’un passat. Els objectes ens ho fan reflexionar tot això.I així, en el tercer element de l’exposició, el del present, hi trobem aquesta incitació: Oi que és Festa Major? Ens diu.

Doncs recordeu-la, reviviu-la i participeu-hi ja sigui pensant en la disbauxa(¿) quan el pas del dia a la nit és merament inexistent “ Esgota-la” diu l’eslògan.  És alhora pensament per aquells que no estan en condicions de viure-la i d’exhaurir-la. Aquí la contemporaneitat és absolutament actual. La Camil.la ens invita a escriure el que pensem – del què sigui- en uns fulls immensos penjats a la paret o portar un “pastís” a Càritas perquè la solidaritat i el compartir són també comunicació.

Havia començat parlant dels contenidors que sóm cadascun de nosaltres. Aquesta exposició és un motiu de reflexió profunda i serveix adequadament i oportuna per omplir-los cap al desvetllament sensible. I és que la Camil.la és una mica fetillera i ens hi arrossega amb l’encís de passats-presents plens de “contenidors i continguts”.