Els gazofilacis  de la Camil.la Pérez  Salvà. 

Joan Descals  Juliol del 2007

El text fa referència a l’ exposició  Antològica : Viatge  1991-2007.

Friederich Nietzsche diu: Us puc ben dir que s’ha de tenir el caos dins per aconseguir fer néixer una estrella que dansi.

La la mort. Les esteles continúen essent les constants   d’aquest nostre viatge.

La Nati Soler, en un poema seu, El vell llauner,  diu: No hi ha més tresor/ que respectar el temps / que ens ha estat donat per a cada cosa. La Camil.la atenta al respecte, a aquest respecte, al temps, a la durada, posa sobre cada objecte que treballa un alè  creatiu i aquest esdevé una  estrella. És, alhora  signe i símbol d’ una realitat qüotidiana transformada en gazofilaci. Ës a dir, no només és un tresor sinó que és el lloc on es poden guardar els records, la memoria, el pas del temps que no es marceix : habitacles i piques, pedres treballades i murs amb textures. A cada cosa el seu.

I com ha fa la Camil.la tot això? Dirime que la seva és una técnica mixta perquè utilitza tota mena de manipulacions  del fang per elaborar les peces. Però aquestes son acaronades amb les mans , pintades amb els dits nus, a més de ser engalbades, esmaltades, fumades una i més vegades, rascades, esgrafiades,  amb elements de collage… I tens la temptació de tocar-les. De fet és una temptació constant que la Camil.la sap utilitzar a fons. Una temptació de blaus , marrons i negre fum tan característics de la seva cerámica, que m’ atreveixo a batejar-los. D’ aquí que hi ha el blau Camil.la, el marró Camil.la, el fum Camil.la…

Són el resultat final d’ un procés laboriós:  el fang, el foc, el color – les diverses capes-, el fum,- utilitzat fins a tres vegades- es combinen amb les mans amatents i atrevides i després una temperatura que comença amb 900º i pot arribar en successives cuites fins a 1260º dóna vida a les peces. Dit així això és com el caos del filòsof. Però el resultat és que els habitatges es personifiquen i desvelen records propis, que les eines – els ribots- esdevenen vaixells lliscant  sobre les mars del treball de cada dia, que els murs parlen i conten histories de joia i de tristor, que les piques –calç i sulfat- són vinyes i hores de sol o concavitats per fer rituals iniciàtics o de dol. La Camil.la crea objectes nous, originals, extraordinàriament profunds, però vells i antics a l’ hora.

Estic segur que a la Camil.la li passa allò que Foix diu;M’ exalta el nou i m’ enamora el vell.

 

Juliol del 2007