Paisatges interiors

Juli Grandia  Juliol 2004

Ratlla rere ratlla, els versos d’ un poema et fan entendre allò que et vol encomanar l’ escriptor. A una imatge li seguéis una altra, fins a sentir-te captivat per la seqüència de la pel.lícula. Amb un gest i un altre l’ actor et porta a l’ escenari de l’ obra.

Paraules, fotogrames i gesticulació són vehicles que desperten emocions, sentiments i vivències. Això mateix és el que poden trobar a una petita plaça del Vendrell. Allà una artista ha gosat esposar una sèrie de dotze paisatges. Són miniatures, filigranes, percepcions. És l’ exercici de presentar amb pocs mitjans tot un univers. El mateix que cap dintre d’ una capsa de tamany reduït. Si es tractés d’ una conversa, seria un diàleg en veu baixa. Si fos una mirada, seria la de recordar el color dels ulls del qui més estimes. Si fos una encaixada de mans, seria forta i breu. És el que convida a tastar la Camil.la Pérez, que una vegada més ha fet servir la cerámica per abocar-te pou endins de la sensibilitat.

Ensenya els seus Paisatges interiors.

Una sorpresa més de creativitat, tan senzilla com una paraula i tan humil com aquest vers de Josep Carner: I, l’ erta saba esdevenint cançons.