Camil.la Pérez:” El treball del ceramista no es tracta amb suficient dignitat ni es valora amb el mateix raser que la resta de les arts”.

Text de Montse Juvé . Publicat al 3de Vuit . Juliol 2002.

La ceramista de Saifores és l’ autora de la pintura acrílica de portada que obre aquesta edició  dedicada a la FESTA Major del Vendrell.

Sorprendrà a tots aquells que coneixen els treballs en cerámica de Camil.la Pérez Salvà que l’ artista hagi escollit una técnica pictórica per il.luminar la portada d’ aquesta edició especial de EL3 DE VUIT dedicada a la Festa Major del Vendrell. Una portada colorista i arrauxada força allunyada de la sobrietat formal que caracteritza les peces de refractari i porcellana que sol realitzar aqueta ceramista de Sant Martí Sarroca que viu , des de fa una bona colla d’ anys, al Baix Penedès.Camil.la Pérez explica que l’ elecció d’ aquest mitjà  d’ expressió es deu, per una banda, a la naturalesa del tema d’ encàrrec i, per l’ altra, al fet que li agrada experimentar amb tècniques i materials ben diferents. “ De la Festa Major el que més m’ agrada és el correfoc i, sobretot l’ encesa del campanar. És un moment d’ exuberància que corprèn tots els sentits. Una summa indescriptible d’ olors, colors, soroll, cridòria, fums… per aquesta raó he escollit la pintura acrílica com a mitjà de representació. Ës una técnica amb la qual he treballat relativament poc, perquè habitualment, si haig de pintar, utilitzo la aquarel.la que dona colors més subtils. Però l’ aquarel.la és una técnica massa tendra per a plasmar la contundencia cromática d’ aquest acte festiu. Per altra banda, si hagues treballat la portada amb materials ceràmics i de manera similar a com treballo les meves peces, no hagués pogut aconseguir la frescor i la vivesa que té la festa. La Festa Major no en té res de sôbria i, per tant, no podia donar a la portada ni el tractament ni la simplicitat de forma que tenen les meves peces de cerámica”.

 Quasi trenta anys d’ experiencia com a ceramista.

Camil.la Pérez Salvà té una dilatada trajectòria com a ceramista des que el 1.975 finalitzés a l’ Escola Massana  el Graduat en Arts Aplicades i Oficis Artístics en l’ especialitat de cerámica i realitzés les seves primeres exposicions al Vendrell, Vilafranca, Sant Sadurní i Gelida. La seva ceràmica ha estat objecte de diversos guardons com ara el Primer Premi de Ceràmica Artística a la XV Mostra d’ Argentona (1.990) , el I Premi del IXè Concurs de Ceràmica de Móra la Nova (1.990) i el II Premi de Ceràmica de Martorell(1.991). Així mateix, ha estat seleccionada per formar part de la mostra ARDHARA 91 o per participar en la prestigiosa Biennale Internationale de Vallauris (1.992). Enguany participarà per primera vegada a Fira’ rt amb una sèrie intitulada “ Finestres “, peces bidimensionals de porcellana que l’ artista ha tractat com a petits poemes. Durant més de vint-i-cinc anys, Camil.la Pérez ha combinat el treball de taller amb la docència, i la participació en exposicions arreu del Principat amb l’ organització d’ activitats relacionades amb el món de la cerámica.Darrerement ha estat artífex, juntament amb la pintora llorencenca Teresa Baltasar, de la proposta “Vols venir de copes ¿ i també és una de les impulsores de l’ embranzida que, en pocs anys, ha pres la cerámica en la vida cultural del Vendrell.

 Recuperació del patrimoni cultural

A finals dels 90, Camil.la Pérez va visitar St. Quintín –la-Potérie, un poblet del migdia francès que presumia de la seva llarga tradició terrissaire i que, en poc temps, havia estat capaç de posar en marxa un museu, una galeria i una fira que tenien com a finalitat la divulgació i la promoció d’ obres d’ art realitzades en cerámica. “En realitat tot havia estat la dèria d’ una alcaldessa que es va entestar en recuperar el pasta terrissaire del poble, oferint tota una sèrie de facilitats a ceramistes d’ arreu que es vulguessin instal.lar i treballar a St. Quintín.Fruit  de l’ esforç es va produir una reactivació patrimonial notòria i, de retruc, es va produir un increment espectacular del turisme a la zona que, al seu torn va generar una embranzida económica que revertia directament sobre el municipi.” L’ èxit  sense  pal.liatius de la iniciativa, el rigor en la gestió , l’ entusiasme i l’ energia  de polítics i artistes, la cura en els aspectes promocionalsi, sobretot, l’ ambient artístic que es respirava a St. Quintín-la-Potérie van fer reflexionar la ceramista penedesenca i la van empènyer a llançar un projecte pensat per al Vendrell, una proposta que de seguida va entomar l’ Ajuntament i que està fent de la vila un punt de referència  ineludible quan a activitats lligades al món de la cerámica.” El Vendrell també té un pasta ceramista molt notable. La industria de la terrissa va perviure durant molts anys fins que, amb l’ aparició del plàstic, les bòviles i els tallers de cerámica van anar desapareixent. Crec que és bo que , ara, la vila pugui recuperar part d’ aquest patrimoni cultural amb un projecte que situï la cerámica en el lloc que li correspon, perquè no sempre el treball dels ceramistes es tracta amb la suficient dignitat ni es valora amb el mateix raser que la resta de les arts. Per a mi és un orgull poder veure al Vendrell exposicions de cerámica d’ alta volada que no tenen lloc en altres indrets de Catalunya, ni tan sols a Barcelona. La qualitat i Quantitat de manifestacions lligades al món de la cerámica que s’ estan donant al Vendrell són el resultat del treball d’ una comissió munucipal molt dinámica que procura acabar amb el tòpic que la cerámica és un “art menor” i restituir-li el valor que li pertoca en el context de les arts plàstiques.En aquest sentit estan engegant una col.lecció de llibres de cerámica contemporània i estan preparant la següent edició de la Bienal de Cerámica del Vendrell.

 Un llenguatge menystingut

Certament la cerámica ha estat un dels llenguatges artístics més maltractats i menystinguts de tot el S.XX, tant a nivell de crítica com a nivell de mercat.Tampoc ha tingut l’ atenció, el respecte i l’ estima social del que gaudeixen altres arts visuals com la pintura  o l’ escultura, considerades des del s. XVIII el paradigme de les Belles Arts.Aquest handicap tan nefast ha relegat la ceràmica  a cercles molt minoritaris i ha bastit tot un seguit de tòpics i perjudicis al seu entorn que avui en dia són encara molt difícils d’ erradicar. Les causes del despreci i de la ignorancia que pesen sobre la cerámica són múltiples  i caldria analitzar-les en profunditat  dins de la complexitat de diferents contextos històrics. Tanmateix a ningú se li escapa que un dels “problemes de la cerámica” ha estat, des de sempre, el seu lligam amb el concepte d’ utilitati, en general, la poca vinculació dels objectes ceràmics  amb el món del poder i de l’ ostentació social (ceràmiques xineses o japoneses al marge.)

El pes d’ utilitari ha esdevingut un llast per a la cerámica, enlloc de dreçar-se com a valor afegit. Camil.la Pérez també creu que”històricament la cerámica ha estat a l’ abast de tothom i com a cosa “vulgar”, és a dir popular,  ha estat relegada als últims granos en l’ escala de reputació de les arts. Per altra benda el fet que els objectes ceràmics puguin ser susceptibles de seriació i reproducció ha afegit més llenya al foc, atès que durant el S.XX el mercat de l’ art ha insistit enormement en la sobrevaloració de la “peça única”. Des de fa uns anys, les tendències més contemporànies han posat en dubte aquest suposat “valor” de la unicitat de l’objecte artístic i s’ han començat a preuar també aquelles arts visuals la naturalesa de les quals és reproductiva, com ara el gravati, sobretot, la fotografia. Personalment, considero que la cerámica és un llenguatge que ofereix moltes més possibilitats expressives que la fotografia o el gravat i és molt més rica en mitjans, potser perquè tècnicament també és molt més complexa. Aquesta complexitat i riqueza de la cerámica és quelcom que cal tenir en compte, però sovint els ceramistes ens hem tirat pedres sobre la propia teulada i hem anat amb el cap cot. No hem estat prou exigents ni en la qualitat de les peces ni amb el discurs i això ha propiciat que es posin dintre d’ un mateix sac, opbres d’ art i peces de dubtosa qualitat artística, només perquè totes elles han estat realitzades amb fang cuit”

L’ art de pastar fang

Una altra rèmora amb que es topa el ceramista a l’ hora de fer valer el seu treball com a obra d’ art rau precisament en el fet que el material, la técnica i en darrera instància la  forma solen pesar més que el propi discurs de l’ obra. Per a molts ceràmica és sinònim de “ fer fang”, per no dir –“ pastar fang”- i en conseqüència, hom passa pel mateix sedàs objectes de marcat carácter comercial ( com ara vaixellam, peces de “decoració”…) de tarannà industrial(per exemple peces pensades per a ser utilitzades en entorns arquitectònics) i objectes de naturalesa artística( en els quals preval allò” que es diu”i “com es diu allò que es vol dir”). El fet que el propi material constrenyi la llibertat de l’ artista ha estat un obstacle per a la reputació i el reconeixement de molts creadors que treballen fonamentalment amb tècniques ceràmiques  com a vehicle d’ expressió dels seus discursos. En aquest sentit, Camil.la Pérez insisteix que “el material no ha de ser mai un impediment, ans només una via per canalitzar allò que hom vol dir. Jo no en sóc gens de purista i m’ agrada ser “tastaolletes”, experimentar, aplicar tècniques i llenguatges en funció d’ una intencionalitat, car el que compta és saber què i com ho vols dir. De tota manera és important que es coneguin bé els instruments i materials per a la creació, perquè només d’ aquesta manera hom pot tenir llibertat per arribar a fer el que s’ ha proposat. El problema és que, sovint, es comença la casa per la teulada…es toca el material i es deixa que, a l’ atzar en surti la forma sense tenir, d’ antuvi, la imatge mental d’ allò que vas a fer i sense saber quin és el propòsit i la intenció del propi treball. Això és nefast, puix condueix la cerámica a un terreny perillós : el de la pura distracció, el hobby, o el de la mera especulació plástica…..En cultures com la japonesa la cerámica no és un llenguatge “conflictiu” com ho és a casa nostra.Allí una peça de cerámica “parla `per si sola”, i sol respondre a una manera de veure i entendre el món. Tot el procés des del fet de pastar el fang, a la cuita o a la presentació de la peça és un art i forma part de l’ actitud que hom pren davant la vida”.

El treball de Cail.la Pérez Salvà no s’ allunya pas d’ aquesta concepció.Les seves ceràmiques de regust primitivista o bé inspirades en objectes de carácter popular, sòbries i un  volgudament tosques semblen seguir els preceptes del wabi-sabi nipó: que l’ obra d’ art imiti la natura, pas en la forma sinó en l’ esperit.