PASTAR FANG  “ELS VESTIGIS” Camil.la Pérez  Salvà

Joan Descals Juny 2008

Ningú no va enviar Déu a pastar fang. Ja el tenia a punt quan modelà l’home i donant-li un esperit, semblant al seu, diuen, el deixà al Paradís i després vingué la dona …

Abans, però, Déu havia creat la terra, l’aigua, l’aire i el foc …

A la Camil.la si que alguna divinitat la va engegar a “pastar fang”. Ella no l’ha tingut mai a punt, el fang, sense haver fet servir les mans – us heu fixat en les mans de la Camil.la? – poderoses i amables a l’hora.

I la Camil.la, utilitzant aquells elements de creació divina, barreja la terra i l’aigua, i li dóna forma. L’èter il·lumina aquesta forma amb colors antics, suaus, com si fossin gastats pels anys – el blau, el blau sobre tots els altres – i ordena el foc amb el temps i la temperatura mesurats i controlats, que fixi la matèria i li doni un cop d’eternitat.

El procés és lent, profund, pensat, revisat constantment. Cal que la matèria i la forma insinuïn l’ànima de cada peça. I en això la Camil.la n’és una experta. Sap que a la terra – el fang – s’hi endinsen les arrels i que aquesta les nodreix i que l’aigua i el calor – el foc – les fa brotar per esdevenir fulla i branques i flors i fruits. Però l’important, el que perdura, són les arrels i això és el que la Camil.la pretén: més enllà, més endins de la mirada hi ha el pensament, el principi de tota singularitat. I, potser , és així com cal apropar-se a la seva obra: fent un exercici de sensibilitat dirigit a un món primitiu en el sentit d’originari, elemental en el sentit de bàsic, pregon, en el sentit de misteriós.

“Vestigis” és el títol de l’exposició. Les eines-màquines reduïdes a restes que el temps a transformat conserven l’arrel, el sentit primigeni.

Els murs que tantes confessions podrien fer-nos saber, esdevenen jeroglífics plens de grafismes. Ens parlen no només d’aquest pas del temps, sinó del dolor, d’un esplendor perdut, d’uns laberints on encara les restes del color parles d’onades de vida.

Els habitacles, on la vida hi queda emmarcada i hi estableix per sempre el record, pot ser, d’una infància feliç, irrepetible, irredimible. i finalment unes diguem-ne visions aèries de paisatges que com taulers de jocs ens conviden a descobrir-hi més vida i també potser la mort de les coses, la permanença de l’existència, la constant renovació dels pensaments dels homes i les dones que en el fons és sempre el mateix: el néixer i el morir i els records per viure a mesura que ens acostem tancant el cercle, a l’esperit universal de la fraternitat.

Johannes Van der Broeck, un poeta alemany del S XVIII havia reflexionat intensament sobre aquest art de la ceràmica. I buscava aquells elements que la feien útil i bella a l’hora, primitiva i plena de contingut. Un dia davant d’una peça de color blau – el preferit de la Camil.la – escriví:

 Aquest vas de blau sulfat

no és un gest perdut

ni un traç volgut sense misteri.

És fer de terra un pensament

tret del dibuix ocult de la Natura.

Algú collí el foc diví

i li ordenà fixar l’eterna simfonia

del ser i de l’esdevenir.

Aquests versos podrien ser el resum d’una tasca duta a terme per la Camil.la Pérez Salvà amb l’apassionament dels que estimen els orígens – els seus orígens – i han descobert en la matèria – terra, aire, aigua, foc … – els elements que intel·ligentment manipulats poden fer arribar als límits de la pensa.

Camil.la, continua anant a “pastar fang”!